promocat

PROMOCAT, una de tantes iniciatives cíviques sorgides a Mallorca amb la finalitat de difondre allò que s'hi fa, encaminat a la promoció i ús de la llengua catalana, no solament en l'àmbit de les institucions públiques, sinó també de les entitats i associacions que conformen la societat civil. A càrrec de: www.cecili.cat

Homenatge pòstum a mossèn Pere (Joan) Llabrés

cebramcat | 21 Febrer, 2007 18:38 | latafanera.cat facebook.com google.com

M'alegra ben molt veure que un bon grapat d'entitats mallorquines volen retre homenatge a la figura de mossèn Pere Joan Llabrés, mitjançant la presentació d'un llibre col·lectiu editat amb el títol La fidelitat obstinada i amb les aportacions d'una novena d'autors coordinats per Miquel Àngel Maria.

Lamentablement no em puc fer present, divendres dia 23 de febrer, a la ciutat d'Inca on ha estat organitzada.

Coincideix justament amb un altre acte cultural organitzat per l'Obra Cultural Balear a Palma el mateix 23-F, a la mateixa hora, en un altre indret i amb l'actuació d'un altre bon company i prolífic creador literari, Miquel López Crespí: no puc deixar d'assistir -ni deixar de convidar-hi altra gent- a aquest tant esperat i desitjat recital poètic en el marc dels vespres de Can Alcover, amb el qual vol delitar-nos l'OCB i l'autor pobler.

Si és ver que no puc assistir a la presentació del llibre dedicat a mossèn Pere (Joan) Llabrés, faig comptes d'adquirir-lo, llegir-lo i empapar-me'n.

Si més no per fer present, avui, allò que vàrem tenir l'oportunitat de fer plegats, ahir, fins i tot abans que portàs el nom de mossèn Pere Llabrés -sense l'afegitó catedralici posterior de Pere Joan- en diversos àmbits on es mou i actua el clergat mallorquí a la segona meitat del segle XX:

  • Aquells ensenyaments magistrals que ens adreça, a la dècada dels anys 50, essent estudiants seminaristes, sobre la visió d'una història de Mallorca -no tan pacífica com n'hi ha que s'afanyen a fer creure que ha estat al llarg dels segles- sacsejada per revoltes, rebel·lies, lluites, reivindicacions, reclams i protestes aferrissades... contra les mil i una maneres amb què, des de fora de Mallorca estant, hom pretén d'exercir-hi la pirateria i l'espoli amb iniciatives i presències forasteres que s'aboquen a mantenir-la amordassada, domesticada, sotmesa, resignada, callada...
  • Aquella feinada dirigida, juntament amb Francesc de B. Moll, a catalanitzar la litúrgia de l'església catòlica mallorquina, engrescant clergues, monges i feligresia tota a l'ús normal i corrent del català en les celebracions religioses, a la dècada dels anys 60, fa que esdevengui Mossèn Pere J. Llabrés, defensor de la llengua catalana;
  • Aquell lliurament intens a catequitzar, ensenyar, il·lustrar, sermonejar la gent que acudeix a la parròquia de Sant Nicolau, a Palma, on compartim vicariat amb els rectors mossèn Pau Oliver, i molts d'altres com mossèn Jaume Cabrer a la dècada dels anys 70;
  • Aquella tasca ingent desplegada a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a Palma, primer com a vicari coadjutor amb mossèn Sebastià Capó i després com a rector;
  • Aquella dedicació completa a la defensa i promoció de la llengua catalana, ja no únicament a l'àmbit litúrgic, sinó també al mateix cor de la societat civil, als mitjans de comunicació, en entitats ciutadanes com el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, l'Obra Cultural Balear o les institucions públiques -aleshores als inicis d'una normativa normalitzadora impulsada, de fet, per ben poques formacions polítiques-, a la dècada dels anys 80;
  • Aquella pastoral litúrgica fonamentada en la celebració de l'Eucaristia, com anunci i vivència profunda de la mort i la resurrecció de Jesús;
  • Aquella labor experta, acurada i diligent, adreçada a la protecció i defensa del patrimoni històric i cultural de Mallorca, com a part integrant dels Països Catalans, als inicis del segle XXI;
  • Aquell lligam profund amb la catalanitat... de l'església i la societat mallorquines...

Tot això no són més que algunes petites mostres de certs records que, encara ara, mantenc ben vius dins el cervell... i que em duen a sentir-me profundament agraït a l'ajut que representa per a mi haver romàs, anys seguits, ben a prop de qui esdevé un dels personatges més il·lustres que ha parit aquesta terra nostra.

Cecili Buele i Ramis
Mallorca

Agermanats, contra la cobdícia que esdevé mesura de totes les coses

cebramcat | 07 Febrer, 2007 22:13 | latafanera.cat facebook.com google.com

L'Homenatge als Agermanats que, com cada any, organitza Esquerra Republicana a Palma, compta amb les intervencions de Ferran Tarongí, candidat d'Esquerra a la Batlia de Palma, i de Jaume Mateu president de l'Obra Cultural Balear.

S'ho paga reproduir aquesta darrera intervenció, feta davant d'una trentena de persones que s'han arreplegat a la placeta del Roser, davant del monument erigit per l'Ajuntament de Palma als Agermanats:

“Avui ens cal més que mai reivindicar el coratge de Joanot Colom i els agermanats que en el segle XVI, concretament el 7 de febrer de 1521, decidiren dir prou a l’abús, a la submissió, a la usura sense aturador.
Ens convé, igualment, reactivar tant la seva memòria –mítica i mística- com la lliçó que ens llegaren, això és, la prevalença perdurable de la dignitat per sobre de totes les coses.

Ens cal invocar el seu esperit rebel, la seva invacil·lant decisió d’agermanar la força, i no per declarar cap guerra, avui, sinó per signar la pau -hom diria que definitiva si possible fos- amb nosaltres mateixos i la nostra terra.
La rebel·lió d’ara per aconseguir la quitança dels actuals censals abusius ha de començar per desempallegar-nos d’una vegada per sempre de l’estigma i la malastrugança acomplexada del derrotat.
Perquè som, encara, aquí, entre les nostres coses i la nostra gent. Som vius abastament, encara, per aprofitar les albes i les vigílies.
Vull dir que tenim, encara, les mans per obrir solcs i camins; la veu per clamar i reclamar; la consciència necessària per no voler renunciar a res.

Aquesta pau amb nosaltres mateixos i la nostra personalitat col·lectiva és possible aconseguir-la si no deixam de fer peu en tot moment en allò que ens fa singulars, en aquelles diferències que, lluny de sembrar discòrdies i desigualtats, afermen la justícia, la llibertat i la dignitat.
I sobre aquests tres pilars s’ha de basar l’únic progrés que aquesta terra pot admetre i es pot permetre: el que fa fora i eradica els menyspreus constants al nostre caràcter, a la nostra història, a la nostra memòria, a la nostra irreductible voluntat de ser per sempre qui som sense haver de fer cap genuflexió ni demanar-ne permís.

Per pa i per sal ho repetim i no ens n’hem de cansar: aquest país nostre no pot suportar més tanta degradació i tant desencís.
Ara com fa quatre cents vuitanta-sis anys, la brutalitat s’ha instal·lat en els posts de comandament i en els centres immediats de decisió.
Ara com fa quatre cents vuitanta-sis anys el lucre més infamant d’un grapat magre neix de l’esquarterament del territori, de l’embrutiment del paisatge, del va intent de ridiculitzar la ciutadania.
La cobdícia ha esdevingut la mesura de totes les coses i ja no és respectable qui més coneixements ha adquirit, qui més saviesa ha acumulat per fer més sostenible la condició humana, sinó qui més i millor ha sabut pispar sense ser descobert.
I, per analogia, qui reclama respecte al territori, a la gent, al país, als nostres països i a la cultura que hem anat modelant fins ara amb seny de bístia vella, és tractat d’esvalotador i, en molts casos, de facinerós.
Així, a aquells que no volem que tractin la nostra cultura inferiorment a qualsevol altra, se’ns acusa de voler imposar.
Els qui planten cara a la submissió cultural i lingüística, se’ls denigra socialment, se’ls silencia injuriosament i mentidera.

Servar la memòria de Joanot Colom, Joan Crespí i els agermanats comporta parar la taula de la reivindicació. Això vol dir, de mancomunar tant la força com l’objectiu d’excloure dels nostres àmbits la mentida, la depredació, l’exclusió arbitrària de qui dissenteix, la misèria de la golafreria toixa, la distorsió interessada de la història, el segrest de la memòria.
Reivindicar vol dir posar messions fortes per la cultura, és a dir, apostar-ho tot per la llibertat.
Invocar els agermanats significa vindicar la sensibilitat enfront de la lletjor de la mediocritat i la grisor de la fugacitat.

I hem de ser capaços, seguint la petja agermanada, de fer un sol cant amb tot de veus, naturalment. Hem de ser capaços de vèncer els recels, els biaixos, els imprescindibles matisos de grups i aliances per plantar cara, una sola i aclaparadora, a la ponentada que vol convertir les nostres illes –i els nostres Països- en un terrossar erm, en un redós humà sense cap ni centener.
Emperò només ho podrem fer junts tots els que creim fermament en la força, la puixança i la perdurabilitat dels nostres atributs com a poble.

Després d’esquarterar el cos de Joanot Colom i d’engabiar el seu cap perquè servís d’espantarevoltes i arruixareclamacions, derruïren ca seva i cobriren el solar de sal perquè res més no hi pogués néixer.
Fins a la quarta generació, els seus descendents no tingueren dret a cap nom, a gaudir de personalitat. N’han passat més de quatre, de generacions, raó per la qual tots ens en podem sentir hereus. Ara mateix, tots podem ser Joanot Colom.

Així, actuem en conseqüència:
diguem prou, basta, pus befes i menyspreus amb les úniques armes que reconeixem: la llibertat i la paraula.
Honor i glòria, doncs, al poble que llaura el seu futur amb les relles profundes de l’autoreconeixement i la dignitat."

Jaume Mateu i Martí
Plaça del Roser. Ciutat
7 de febrer de 2007

Marc Ferrer, de la Comissió de la Dignitat, multat pel Govern espanyol

cebramcat | 04 Febrer, 2007 19:07 | latafanera.cat facebook.com google.com

Marc Ferrer i Murillo és membre de la Comissió de la Dignitat, creada amb la finalitat de contribuir al retorn als Països Catalans d'aquells papers i documents que, espoliats pel franquisme, s'havien trobat emmagatzemats durant dècades a l'Arxiu de Salamanca.

La Subdelegació del Govern espanyol a Catalunya, el 31 de gener de 2007, li comunica que disposa d'un mes per pagar una multa de 3.001 euros, imposada fa dos anys i mig, per haver saltat al terreny de joc durant un partit de futbol entre el Terrassa i el Salamanca, amb una pancarta que reclamava el retorn d'aquests papers.
La pancarta, que deia "Els papers segrestats han de ser tornats" va motivar que els expulsessin de la gespa i l'aturada del joc durant uns tres minuts...


Pancarta desplegada al camp de futbol de 2ª divisió A

Segons Marc Ferrer, "Espanya ens roba els papers, només ens torna una part i ara multa aquells que reclamem allò que és just".

Ferrer també ha anunciat que no té cap intenció de pagar ni un cèntim d'aquests 3.001 euros.
Sobre el tema d'aquesta sanció, diu que li agradaria que no es paguessin els diners, ja que els catalans i catalanes ja paguen prou imposts.

La noticia està començant a tenir ressò. Ha sortit al diari "Avui" i algunes pàgines d'internet i també a algun diari d'aquests gratuïts. També al Diari de Terrassa, a TV Terrassa i a les ràdios de la ciutat. A diaris locals i comarcals.

Diu que dilluns, 5 de febrer de 2007, l'entrevisten al vilaweb.tv i al programa del matí del Josep Cuní de TV3.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb