promocat

PROMOCAT, una de tantes iniciatives cíviques sorgides a Mallorca amb la finalitat de difondre allò que s'hi fa, encaminat a la promoció i ús de la llengua catalana, no solament en l'àmbit de les institucions públiques, sinó també de les entitats i associacions que conformen la societat civil. A càrrec de: www.cecili.cat

En defensa de Marc Peris i Carratalà, detengut a Mallorca

cebramcat | 24 Juny, 2006 10:10 | latafanera.cat facebook.com google.com

El dia de Sant Joan, a la web http://lavanc.com/ es pot accedir a la crònica que en fa, d'uns fets succeïts a Palma el dia de Sant Lluís.
És el relat del que considera que és una detenció il•legal, qui n’és la víctima directa, Marc Peris i Carratalà, col•laborador habitual de l’Avanç amb la seva columna ”des de l’illa”, en la qual repassa l’actualitat valenciana des de la perspectiva dels que són fora.

A les 12 del migdia del 23 de juny de 2006, el blog compta amb tres comentaris fets i 38 notícies relacionades. No té fotos
Per la seva transcendència, se’l reprodueix tot seguit:

Marc Peris:

Crònica d'una detenció il•legal

Aquesta crònica no és una de les meues columnes habituals, malauradament. Abans de que es parle per mi, vull relatar els fets que m'ocorregueren el passat 21 de juny, perquè considere que vaig patir un abús policial, i que aquest podria haver-ho rebut qualsevol catalanoparlant.
El passat 21 de juny, séia en una terrassa de la Plaça d'en Coll, a Ciutat de Mallorca, parlant amb dos amics i la propietària del local, una dona major que ens estava contant una caiguda que havia tingut feia unes setmanes, i que l'havia tingut en l'hospital per trencament de cadera. Encara no havíem pogut demanar res, quan s'apropen dos agents de la Policia Nacional, i ens demanen el DNI, accedint nosaltres immediatament. Jo els vaig preguntar, en Català, quina era la causa de la identificació, al que ells responeren: "No te entiendo" i "Habla en Español que no te entiendo", mostrant a partir d'aleshores una actitud molt hostil. Les formes varen fer posar-se nerviosa la propietària, que els preguntà si també volien el seu. Un dels policies li respongué: "No, el suyo no hace falta", però l'altre digué: "Sí, traigalo, es su obligación", la dona entrà al local, i tot seguit eixí amb ell. La dona, esverada els digué: "Ya me detuvísteis el año pasado, i repetia espantada: "Me vais a detener?". Un dels policies, que tocava constantment un clauer amb la bandera espanyola ben visible, li digué que això no era un DNI, que era una fotocòpia en color plastificada, davant del qual la dona s'esverà considerablement i reiterà la pregunta de si l'anaven a detindre, a la qual el policia contestà "Podemos detenerla". Davant aquesta situació, els vaig dir que em pareixia molt fort, que aquesta dona estava al seu local i que no havia fet res. En aquest moment, després de dir-me "Tú te callas que no hablo contigo", la situació es desencadenà . M'ordenaren que treiés el que duia a les butxaques, i jo ho vaig deixar damunt la taula. Cridant-me em digueren que me n'anés amb ells a part, a un banc de pedra que hi ha a la plaça, la qual estava plena de gent un poc extranyada en aquells moments. Quan estava amb ells, a part, em digueren textualment "Como sigas haciéndote el chulo te vamos a dar de hostias", mentre un d'ells em xafava el peu (anava amb sandàlies), amb la seua bota. En aquest moments jo ja estava prou esverat, amb això vull remarcar que ni em passà pel cap resistir-me a res, ja que temia per la meua integritat física. La gent a la plaça no parava de mirar estranyada, i supose que era això el que feia que els nervis del policia anaren en augment. Em va dir que posés les mans damunt el banc, cosa que jo vaig fer. Ell malgrat tot m'ho repetia constantment, com veié un testimoni que hi era a vora, jo li deia estranyat i esmaperdut "però si tinc les mans damunt del banc!". Procedí a luxar-me un braç i girar-me'l, i a emmanillar-me. En aquests moments, la gent de la plaça, freqüentada per turistes i veïns del barri, començà a exclamar i preguntar que passava, així com també ho feia la propietària de l'establiment, que deia "ell no ha fet res, mos detindran a tots!" visiblement alterada davant la situació. En aquests moments els vaig dir que no estava conforme amb com s'havia procedit amb la identificació, i que em digueren els números de placa. Això els va acabar d'emprenyar pel que sembla, malgrat ser un deure seu, i un avantatge quan no hi ha res que amagar. Em digueren que ja els apuntaven després, jo els vaig demanar si me'ls podien donar en aquell moment. La seua actitud empitjorà, i em digueren que m'anaven a detenir, jo els vaig preguntar per què, i per què m'havien emmanillat si jo no m'havia resistit. Es negaren a dir-me el motiu de la detenció, argüint que ja m'ho dirien a comissaria. Al poc temps, i davant la perplexitat de la gent que hi havia a la plaça, arribà un cotxe de la policia nacional (els dos agents anaven en moto), i el més exaltat m’introduí dins el cotxe colpejant-me amb força el cap contra el marc de la porta. Després li digué: “llévalo a jefatura, que ahora nos encargamos nosotros”. No cal descriure l’efecte que em produïren aquestes paraules; els vaig demanar als dos policies de dins el cotxe si podien estar presents ells o el meu advocat mentre m’interrogaven, al qual em respongueren “te interrogarán ellos” i després “Que te calles ya pesao”, així com “Mira, es que nosotros también somos policías, ¿sabes?”.

Dins la sala d’interrogatori, jo no les tenia totes amb mi, per com havien anat els esdeveniments. Temia que vingueren els dos policies i m’apallissaren. Un altre que entrà a la sala, en vore’m la cara em digué: “Tranquilo que aquí no golpeamos a nadie”. Jo tota l’estona mirava una taca de sang a la paret. Una estona després, entrà el policia que m’havia agredit, jo no li volia mostrar la meua evident preocupació. Un altre agent desconegut a la porta em feia el senyal de silenci amb el dit a la boca. El primer començà a insultar-me, dient que era un “mierda”, i que “la escoria como tu no se merece vivir”, me digué: “Ahora no eres tan chulito de mierda, ahora que no estan tus amigos”. Jo per dissimular la meua angoixa, somreia per l’absurd i l’infantil de la situació, l’agent m’amenaçà: “No te rías que te meto una paliza”, i “No te rías que te vuelo la cabeza”.

Després d’una estona entrà un altre agent que em digué: “mira, no te lo pregunto como policia, sino como persona (literalment), ¿crees que tu detención ha sido correcta o que ha habido irregularidades?”. Jo li vaig contar molt breument el que havia passat, i ell posà una expressió facial que no vaig poder identificar. Poc després, entrà més tranquil el policia que m’havia detingut (pel que he sabut després, hi havia una vintena de persones fora, incloent gent de l’Obra Cultural Balear i del PSM telefonant al delegat de Govern. Em va demanar si volia un advocat, i jo li vaig dir que sí, mentre intentava recordar el nom del meu advocat em digué que com no ho sabia m’assignava un d’ofici. Fent cas omís de la meua demanda, se n’anà. A la fi l’advocada que jo havia triat entrà, i vaig poder anar al bany (no m’ho havien permès) després de quatre hores de detenció. Em comunicaren que es faria un judici immediat, al dia següent a les 11 de matí.

Fora
Mentre jo hi era a dins, també es produïren alguns incidents amb la gent que era fora. Pel que es veu, a la meua companya no la telefonaren malgrat que jo havia demanat que ho feren, i li digueren que jo no havia demanat per ella. No els deien si jo hi era a dins detingut, ni la causa de la detenció. L’actitud hostil dels policies que eren a vora, i dels que m’havien detinguts prosseguí, arribant a amenaçar una de les persones, apuntant-los amb la porra “Como no te calles te meto también dentro”. Una funcionària, visiblement alterada, cridà “Aquí no se habla en catalán, hablad en castellano”.

El judici.
El judici fou completament kafkià. No serví de res aportar dos testimonis, o que els policies es contradiren constantment. Ells declararen primer, i començaren afirmant que se m’havien adreçat en “mallorquí”, que jo m’havia resistit a donar el DNI (després l’altre policia digué que el vaig lliurar immediatament), que jo m’havia resistit “dando manotazos”, i que “aguantamos el chaparrón como pudimos”. A més d’aquestes mentides, s’inventaren que jo els havia dit “policia fascista, sois la policia de Franco, policia represora” i “Conozco al director de la policia, saldré antes que vosotros”. Evidentment, aquestes frases no eixiren de la meua boca. Encara que les haguera pensat, la por a ser colpejat m’haguera fet callar. No conec ni sé qui és el director de la policia a Mallorca, si ho hagués sabut no hagués patit aquests abusos. Tot el judici fou un muntatge, fent-me perdre tota confiança en el sistema judicial, si és que encara en tenia alguna. La jutge feu callar la meua advocada en diverses ocasions, i quan parlava ella, o jo, la cara de disgust era evident, quan no xerrava directament amb qui tenia al costat.

Sé que tota aquesta història pot costar de creure, però és la pura realitat. Mai m’atreviria a afirmar-lo amb aquesta rotunditat si no fos perquè ho vaig patir en primera persona, i així m’ho ratificaren nombrosos testimonis que hi eren aleshores. La impunitat amb què patim aquests abusos ha d’acabar, i per això pense dur endavant una denúncia pública. Un servidor està fart que cada vegada que s’adreça a un policia, de qualsevol cos, en català, la resposta siga la mateixa, arribant fins i tot en casos com aquest a conseqüències molt pitjors. Crec, sincerament, que si els hagués parlat en espanyol, no m’hagueren detingut, i que amb la impunitat de la que gaudeixen, com he pogut comprovar, tots els catalanoparlants podem ser-ne víctimes.

Marc Peris i Carratalà.
Ciutat de Mallorca.
Juny del 2006.

De Ponent? Ni vent ni gent!

cebramcat | 22 Juny, 2006 21:57 | latafanera.cat facebook.com google.com

A la ja extensa llista de persones que han hagut de passar per un mal tràngol en mans d'agents de la policia espanyola, pel fet d'haver volgut exercir el seu dret a utilitzar el català a l'illa de Mallorca, se n'hi ha d'afegir una altra: la d'un jove professor d'Institut de secundària, que va ser detengut a la plaça d'en Coll de Palma.

Segons les informacions publicades als mitjans de comunicació, va ser traslladat a la Prefectura i, després de tres hores de declaració, sortí en llibertat amb càrrecs.

Sortosament en aquesta ocasió, s'aconseguia la mobilització d'amics seus i membres de l'Obra Cultural Balear.

Com es publicava al Diari de Balears l'endemà mateix, la notícia de la detenció va fer que una vintena de persones, entre les quals s'hi trobaven els dirigents de l'OCB, el regidor nacionalista Pere Muñoz i el misser Jaime Bueno, s'interessassin per la detenció i fessin guàrdia a les portes de la Prefectura.

S'haurà de veure, en aquesta ocasió, quina resposta es dóna des de la Delegació del Govern espanyol a les Illes Balears.
Les bones paraules ja no basten, davant d'uns fets que, a més d'esdevenir ja massa freqüents, ningú ja no pot dir que resultin gaire edificants.
I, si qui ve aquí, a Mallorca, a donar llum ens dóna fum, més val que ja no vengui a donar res.

Per qualque cosa ja deien els antics: de Ponent, ni vent ni gent!
Sobretot si és com aquesta.


La notícia, publicada al Diari de Balears
(Foto: Picalsud)

L'endemà mateix es fa públic que, en un judici ràpid, el jove professor d'Institut ha estat condemnat a pagar una multa de 6 € diaris durant un mes!

Multat primer taxista que porta el rètol de 'Lliure', a Palma (1979)

cebramcat | 16 Juny, 2006 17:13 | latafanera.cat facebook.com google.com

Ferran Bonnín i Aguiló, el 19 de febrer de 1979, a les 12:15 hores, conduint el taxi núm. 1065, un vehicle marca SEAT 131 amb matrícula PM-0869-H que circula pel passeig Generalísimo Franco –es Born- de Palma, és multat per l’agent de la Policia Municipal núm. 167.
Cau en dilluns al migdia.

El conductor i taxista és un ex-missioner que ha treballat uns anys al Perú i que aleshores fa de rector a la parròquia Verge de Lluc, del barri obrer i perifèric de Ciutat que porta el mateix nom.

Ferran Bonnín, que fa de taxista, és un d’aquells capellans que s’han proposat no viure de l’altar sinó de la feina diària, com qualsevol altre treballador del seu redol.


Multa imposada al primer taxista mallorquí que col·loca el rètol 'Lliure',
al municipi de Palma, l'any 1979

(Foto: Picalsud)

El motiu de la multa queda reflectit per escrit a la butlleta signada corresponent:
‘por circular sin llevar el libre puesto – lleva expuesto LLIURE’.

És un temps d’eleccions.
Són a punt de fer-se les primeres eleccions municipals democràtiques a l’Ajuntament de Palma, governat encara pel darrer batle del franquisme, un ciutadà de reconeguda bonhomia i d’una certa obertura de mires, Paulí Buchens.

Fa molt poc temps que ha estat aprovada per votació popular la Constitució espanyola, on es recull la cooficialitat de la llengua catalana.
Damunt dels papers, és clar. Perquè a les institucions torba una mica més a arribar.

La notícia d’una multa imposada a un taxista per un fet tan simple com aquest, que apareix publicada l’endemà mateix al diari de la tarda, Última Hora, aixeca una gran polseguera que s’estén durant setmanes i setmanes als mitjans de comunicació locals i d’àmbit estatal.

La notícia apareix publicada en portada i contraportada, just al costat d’una altra que fa referència a una jove estudiant de dret, de 23 anys d’edat.
Es presenta com a candidata a l’Alcaldia de Costitx. S’anomena M. Antònia Munar, està casada i pertany a la UCD.

Els comentaris que suscita aquella multa imposada al taxista núm. 1065 giren entorn del fet que, en aquest país, la normalització de l’ús de la llengua pròpia encara esdevé una assignatura pendent.
Tot i l’aprovació de la Constitució espanyola, es veu que la llibertat d’expressió en la llengua pròpia continua sent considerada un delicte.

L’endemà mateix d’haver sortit publicada la notícia al diari de la tarda Última Hora, apareixen ja les primeres declaracions.

A les que fa un grup d’alumnes de batxillerat, s’afegeixen les més oficials del batle de Palma, del cap de la Policia Municipal, dels representants sindicals del sector i de la patronal del taxi.

Un grup d’alumnes de l’Institut de Batxillerat d’Inca mostra la seva indignació i s’ofereix a pagar la multa imposada a aquell taxista de Palma, pel fet de dur el cartell de ‘lliure’ en català.

El batle de Palma, Paulí Buchens, s’afanya a manifestar que, en principi, aquella multa no es tramitarà, ja que –diu el batle- té la potestat de declarar que no és procedent.

El cap de la Policia Municipal de Palma, en canvi, Carlos Álvarez de Sotomayor, assenyala que, en no haver-hi cap ordre d’actuació relativa a l’ús del català als taxis, el guàrdia ha actuat correctament aplicant-hi el Reglament que assenyala que s’ha de dur un cartell de determinades dimensions amb la paraula ‘libre’.
Mentre no es derogui, -diu el caporal- el guàrdia no pot fer altra cosa que acatar la norma existent.

El representant del sector del taxi de la Petita i Mitjana Empresa, Sebastià Martorell, assegura que ja és ben hora que desaparegui la discriminació que pateix la nostra llengua i que li agradaria que tots els taxis portassin el ‘Lliure’ en català.

El representant de Comissions Obreres, Antoni Montserrat, mentre fa gestions per aclarir l’assumpte, considera il•lògica la sanció imposada i manifesta la seva més enèrgica i radical protesta.

Aurelio Santamaria, president de l’Agrupació Empresarial del Taxi, assenyala que es tracta d’un cas d’extrema subjecció al Reglament, i que no se li ha de donar excessiva importància.

El comentari del periodista que redacta la notícia diu que es tracta d’un incident que resulta molt significatiu i que pot representar la primera passa cap a la normalització del català, almanco pel que fa a la progressiva implantació del ‘Lliure’ als taxis de Palma.

Pocs dies després de la feta, dijous, dia 22 de febrer, Ferran Bonnín, titular de la llicència de taxi núm. 1.065, a la secció de Cartes al director del diari de la tarda Última Hora, veu reproduït un escrit seu on, contestant la nota relacionada amb la notícia segons la qual el batle no tramitarà la denúncia, vol aclarir alguns punts:

Primerament, s’adreça al cap de la Policia Municipal i intenta d’explicar-li els fets tal com han succeït. Alhora que hi exposa els motius pels quals en lloc d’anar a la caserna de la Policia ha optat per anar-se’n a la premsa. Hi afegeix una valoració negativa de la manca de cultura cívica a la institució municipal.

També vol fer a saber a CCOO que ningú no li ha demanat res de res, ni té per què haver-se de ficar en un assumpte que no afecta els sindicat. Hi retrau que ni el coneixen, diu, ni ell els ha demanat res, ni considera decent aprofitar notícies per a autopropaganda.
Els diu que com a persona particular ja sap què fer a l’hora de presentar un recurs davant Alcaldia.

Finalment, agraeix el periòdic Última Hora l’interès mostrat per contribuir positivament a educar la consciència popular.

Just una setmana després de la imposició d’aquella multa, el diari de la tarda Última Hora informa que ‘els taxistes podran dur el cartell de ‘Lliure’, per decret d’Alcaldia’.
Així es desprèn de les manifestacions efectuades, després d’una reunió mantenguda entre el cap de la Policia Municipal i el batle de Palma.

D’aquesta manera, es vol donar per tancada la polèmica suscitada per la imposició d’una multa a un taxista de Palma, pel simple fet de portar el cartell ’Lliure’ penjat a la vista del públic.
S’hi manifesta que està ben clar que la Policia Municipal no està contra la nostra llengua, i s’addueix el fet que totes les reunions de treball es fan en català.
Es reconeix que potser hi han mancat instruccions precises per part de l’Ajuntament respecte de l’autorització de l’ús del ‘Lliure’.
Per això mateix, es confirma que s’està estudiant la redacció d’un decret que estableixi que el ‘Lliure’ quedarà perfectament admès, sense cap problema.

El fet és, emperò, que no totes les opinions que es publiquen als mitjans de comunicació són de suport al taxista.
N’hi ha que li critiquen fortament l’actuació.
Com és el cas de qui signa amb el nom i llinatge de Manuel Fiol que, en Carta al director publicada al diari de la tarda Última Hora, dimecres, 28 de febrer de 1979, mostra la seva sorpresa i pena davant un text que qualifica de demagògic, referint-se a la carta de Ferran Bonnín, publicada el 22 de febrer anterior.
Considera que hi ha massa lletra gruixada, massa primera plana per a tan poquet contengut.
Que una simple falta de vint duros no té per què emportar fins a la Pragmàtica de Felip V, al conseller Casasnovas o a Pompeu Fabra: la història de Catalunya, diu, no passa pel comptador d’un taxi.
Senzillament creu que l’Agent 167 no ha fet res més que complir amb el seu deure. En canvi, el taxista, a més d’infringir un article del Reglament de Serveis Públics, sembla que no cerca res més que esdevenir protagonista, màrtir o perseguit.

Tot i que ja han transcorregut alguns dies, el mes de març de 1979 comença per al taxista amb una notificació que li arriba de part de la Prefectura Municipal de Trànsit de l’Ajuntament de Palma.
S’hi recull l’ordre del Subinspector en cap de la Policia Municipal. Se’l cita perquè s’hi presenti l’endemà mateix, dia 2 de març, a les 13 hores ‘per a un assumpte oficial’.

Aquest fet li a veure claríssimament que aquella carta signada el dia 22 de febrer anterior encara porta coa.
Se li diu que, sense voler entrar en el contengut, es considera que conté una imputació greu, per haver tractat d’inculta la Policia Municipal.
Davant d’aquella expressió, -se li diu- la Junta de Delegats de la Policia Municipal, elegida democràticament, amb representació de totes les Seccions ha adreçat un escrit al cap de la Policia Municipal de Palma, Carlos A. De Sotomayor, i li reclama una rectificació pública del paràgraf que diu ‘el nostre Ajuntament no pot estar tan incultament representat’. Se’l valora com un greuge per a la col•lectivitat.

Ferran Bonnín, no torba gaire a contestar-hi, amb un escrit que signa el 4 de març, i que adreça al Sr. Fdo. Carlos A. De Sotomayor.

En tractar-se d’una comunicació privada, li diu, també ha optat per respondre-li privadament. Lamenta que l’anècdota del ‘Lliure’ que ell ha produït hagi causat tant de malestar entre els membres de la Policia Municipal. Recorda que el municipi som tots i que desitja que en bona educació democràtica mirem l’Ajuntament com a cosa de tots. No vol haver ofès en res als que amb dedicació exemplar romanen al servei del millor orde ciutadà. S’ha de comprendre que en un moment de llarga transició, pentura tots ens hem de perdonar els mals gusts del reajustament.
Manifesta que sap que, amb el reglament a la mà, pot ser multat per l’agent de policia. Però reclama una major atenció a les coordenades del moment: aprovació de la Constitució, cooficialitat de la nostra llengua, autonomies, reivindicacions de la nostra cultura i la seva expressió popular, etc. Tot fa que no consideri adient una interpretació estricta d’una reglamentació que no pot ser una altra en circumstàncies anteriors, però que reclama la recerca d’un altre clima en el futur; com ho han fet palès altres policies que durant mesos no han dit ni fet res semblant.
Expressa que considera que no és el moment d’entretenir-se amb enfrontaments innecessaris d’uns contra uns altres, quan allò que més importa, al nivell en què hom es trobi, és aconseguir un poble que tengui consciència de ser-ho.
Hi diu que si ha anat a la premsa no és per crear cap casta d’enfrontament, sinó per aprofitar l’avinentesa i donar una empenta a la consciència mallorquina sobre l’encara minsa acceptació d’allò que és nostre, per part d’organismes que ho haurien de fomentar.
Recorda que no hi ha vencedors ni vençuts, però que pentura ha vençut el dret de la nostra llengua mereixent un decret del senyor batle com a signe de més llibertat per a allò que és nostre.
Esmenta que moltes coses només aconsegueixen d’avançar quan són empeses des de baix. Creu sincerament que, si en lloc d’anar a la premsa se’n va directament a la Policia, allò que pot arribar a aconseguir, potser, és l’anul•lació de la multa. En canvi, anant a la premsa s’ha pogut obrir una encletxa a favor dels drets de la nostra llengua.
Hi explica el sentit que vol donar al qualificatiu ‘inculte’, sinònim de poc respectuós amb allò que se’n diu cultura popular, que va des dels costums del poble fins a la llengua del poble.
Com a taxista, li vol fer veure que no l’interessa el més mínim mantenir enfrontaments amb la Policia Municipal. Demana disculpes per les molèsties que els hagi pogut causar, al cap de la Policia i al Grup de Delegats que li han presentat l’escrit esmentat. També li encomana que transmeti les seves disculpes a l’Agent amb qui ha estat protagonista de l’anècdota.
Se n’acomiada, expressant-li, a ell i al Cos de Policia, la seva sincera estima, cap a les seves persones i cap a la seva sacrificada labor ciutadana.

Amb aquesta carta, publicada al diari Última Hora dia 6 de març de 1979, es dóna per conclosa la polèmica creada en torn de l’ús del ‘Lliure’ per part dels taxistes, en semblar que pot quedar finalment tancada gràcies al decret del batle que en regularitza l’ús i a les dues cartes que també es fan públiques, una del secretari de l’Associació de la Policia Municipal, i una altra del taxista objecte de la denúncia.

Amb la que signa el secretari social, Mateo Matas Tugores, que duu la data del 4 de març de 1979, mitjançant la qual s’ha sol•licitat un acte de conciliació amb el titular de la llicència esmentada, s’accepten les disculpes trameses per Ferran Bonnín.

Així i tot, durant algunes setmanes més, apareixen a la premsa local escrits diversos, signats per persones diverses que esmenten el tema i hi donen l’opinió. És el cas dels escrits signats per J. Prats, Aina Moll, Josep Segura i Salado, Un Xafarder, Pepe...

En Carta al director publicada al diari Última Hora el 8 de març de 1979, J. Prats polemitza sobre la paraula ‘Lliure’, i diu que és catalana. Sosté que ‘libre’ és l’expressió mallorquina correcta. Acaba l’escrit dient que ‘el so lliure (escrit lliura), els mallorquins el pronunciam per referir-nos a una mesura de pes: una lliura (400 grams)’.

En canvi, 15 dies després, el mateix diari reprodueix un article d’opinió signat per Aina Moll que s’hi refereix extensament.
Considera que hi ha anècdotes profundament significatives d’una realitat sociopolítica: la del ‘taxista del ‘Lliure -diu- n’és una.
Assenyala que s’han produït comentaris per a tots els gustos, reflectits en cartes al Director dels diaris: dels qui aplaudeixen de tot cor el taxista, fins als qui l’acusen de protagonisme i li recorden que eles reglaments s’han de complir.
Segueix dient, Aina Moll, que el fet es presta a moltes reflexions:

Primera:
la postura personal en favor de la llengua pròpia pot convertir-se en símbol de la reivindicació de la identitat d’un poble i despertar consciències.

Segona:
A Mallorca queda un llarguíssim camí per recórrer abans d’arribar a una mínima normalització lingüística.
A València ja fa molts de mesos que són molt nombrosos els qui el passegen el rètol de ‘Lliure, sense que això hagi provocat cap protesta ni cap multa.

Tercera:
Fa l’elogi del taxista que no té cap afany de lluir-se, sinó consciència dels seus drets i de la seva obligació de defensar-los.

Quarta:
Assenyala que el fet té una importància sociopolítica que va més enllà de l’anècdota.

Cinquena:
Considera que la crítica del cap de Policia a l’actuació del taxista no té consistència: actuant com ho fa, aquest aconsegueix una modificació del reglament.

Sisena:
En uns moments en què la majoria de reglaments estan en contradicció amb la Constitució, és la Constitució la que ha de prevaler sobre els reglaments.

Al moment de penjar aquest escrit a la web, quan som a punt de veure aprovada la primera gran modificació del primer Estatut d’autonomia per a les Illes Balears, més d’un quart de segle després de la multa imposada al taxista Ferran Bonnín, tot i els considerables avanços produïts, la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, no es veu defensada, ni promoguda, ni impulsada com caldria per les institucions públiques illenques.


Ferran Bonnín, a l'edat de 76 anys, davant l'ordinador personal a ca seva,
fa estudis com alumne de la Universitat de les Illes Balears major de 25 anys

(Foto: P i c a l s u d)

Sens dubte fan falta avui dia entre nosaltres alguns altres ‘ferrans bonnins, tan agosarats com el primer, que s’atreveixin a fer algun gest significatiu i rellevant que serveixi per deixondir consciències tan endormissades durant dècades...
Bé s'ho mereix una llengua tan rica com és la nostra, la llengua catalana, l'única llengua pròpia de les Illes Balears i Pitiüses, la mateixa que compartim amb la resta de territoris que conformen els Països Catalans.

Cecili Buele i Ramis
M a l l o r c a

D’altres fotografies d’interès, sobre aquest mateix assumpte

NOTES BIOGRÀFIQUES: Membre d’una nissaga de germanes i germans lliurats en cos i ànima a tasques relacionades amb moviments socials diversos, Ferran Bonnín i Aguiló, a més de ser un dels principals impulsors de Justícia i Pau a Mallorca, i de fer part d’una llarga llista de capellans obrers dels Països Catalans, també s’ha exercit com a directorexercicis espirituals, ha mantengut estretes relacions amb els Cursets de cristiandat que va fundar el seu germà major, Eduard Bonnín i Aguiló, i ha desplegat diverses tasques pastorals com a missioner al Perú, com a rector de la Parròquia Verge de Lluc, de Palma, i també a la parròquia de Binissalem.

El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (I)

cebramcat | 22 Maig, 2006 15:52 | latafanera.cat facebook.com google.com

Amb Sebastià Mesquida i Sureda m’uneixen molts i forts vincles. Des de fa molts i molts d’anys. El darrer de tots potser aquest llibre, que, amb el títol “El Déu possible”, li publica enguany Lleonard Muntaner, Editor.

Me’n passà l’esborrany per primera vegada cap enllà el mes de juny de 2003. Volia que jo hi fés les correccions lingüístiques pertinents. Cosa que, a dir ver, no em vaig posar a fer, atenent l’origen d’una demanda que provenia d’un perfecte coneixedor i conreador de la llengua catalana...

D’aleshores ençà, he tengut temps de llegir i rellegir el contengut d’un llibre com aquest: dens, profund, intens, amb l’ús del raciocini al més alt nivell, amb mirades punyents cap a l’abisme de la persona humana, el ser humà, l’home, aquesta ‘criatura’ dels déus que hi provoca tants de maldecaps...

N’hi ha d’altres, de vincles que ens uneixen a tots dos: certes comunicacions escrites i trameses a través del correu electrònic... certes trobades amb companys d’estudis a recer de la parròquia de sa Indioteria... certes converses mantengudes als carrers del barri del Camp Rodó, on Sebastià Mesquida acostumava a deixar-los cada dia més nets que una patena... l’assistència meva a la seva darrera classe magistral de teologia, que Sebastià impartí al CETEM... però, sobretot, el que més ens uneix, sense cap casta de dubte, és el munt d’anys passats al Seminari Diocesà, on férem plegats la llarguíssima carrera eclesiàstica, estudiant-hi humanitats, filosofia i teologia durant més d’una dotzena d’anys seguits... i passant-nos-hi junts les vint-i-quatre hores de cadascun dels dies d’aquella desena d’anys seguits...

Un cop acabats els estudis, a mi, em passà pel cap anar-me’n per les bardisses.. les d’Àfrica Central, al Burundi... les d’Amèrica Llatina, al Perú..., durant vuit anys seguits. Ell, en canvi, continuà dedicant-se a endinsar-se en el més profund de la persona humana, per la via dels estudis teològics, assolint la llicenciatura en teologia a la Universitat de Comilles.

Així li ha anat, al nostre amic comú Sebastià Mesquida. Com a escriptor, ha arribat a veure’n publicats un bon grapat de llibres, molts dels quals fins i tot han merescut el guardó d’esdevenir finalistes en Premis literaris com els Ciutat de Palma.

Hi ha exposat el seu pensament, les seves idees, la seva visió del món i de la bolla, les seves inquietuds més fondes, les seves reflexions i anàlisis.

Em complau ben molt poder presentar en públic, juntament amb Jaume Santandreu, aquest llibre de Sebastià Mesquida i Sureda, que duu per títol ‘El Déu possible’.

És dimarts, dia 6 de juny, al Centre de Cultura de sa Nostra, a Palma, a les 20:00 hores.

Cecili Buele i Ramis
Mallorca.

Dia mundial d'internet

cebramcat | 21 Maig, 2006 09:48 | latafanera.cat facebook.com google.com

A qualcú li va passar pel cap fixar dia 17 de maig de 2006 com el Dia Mundial d'Internet.
Precisament aquest dia, gràcies a la valuosíssima ajuda prestada desinteressadament pel bon amic i gran enginyer informàtic Jaume Oliver Lafont, l'he pogut celebrar com mai no havia somniat de fer-ho.

De manera tan sorprenent com agradosa, he pogut veure penjada a la xarxa una web que porta el meu nom i domini propi.

Amb això, qui vulgui acostar-se a tot allò que vaig penjant als blogs, tan encertadament suggerits com ben acollits fins ara a Balearweb per la bona amiga i gran webmestra Elena Vera, d'ara endavant encara ho té molt més fàcil: hi queden obertes noves vies d'accés.

Esper i desig que des de cecili punt cat pugui incrementar la intercomunicació, intensificar comentaris, enriquir enllaços i enfortir aquella xarxa de relacions cíviques que permet consolidar, de manera pràctica i concreta, aquest espai català de comunicació que conformen els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer.

Cecili Buele i Ramis
Mallorca

VI Jornades de l'Opinió Catalana, realitzades a Manresa - III

cebramcat | 09 Maig, 2006 21:01 | latafanera.cat facebook.com google.com

Divendres, dia 5 de maig, amb la Sala de Sessions de l'Ajuntament farcida de gent arribada de totes les contrades dels Països Catalans, s'iniciaven a Manresa les VI Jornades de l'Opinió Catalana, a les quals també hi assistia un grup considerable de gent de les Illes Balears i Pitiüses, com també del País Valencià.

La intervenció inicial del batle, que servia per donar la benvenguda a assistents i presents a l'acte, anà seguida d'unes paraules pronunciades pel president de l'Opinió Catalana, Fèlix Martí, qui exposà l'objectiu d'aquestes VI Jornades, centrades aquest any en el debat sobre El model català d'integració. Els processos d'immigració i la cohesió social a Catalunya.


Històrica Sala de Sessions de l'Ajuntament de Manresa,
on s'inicien les VI Jornades de l'Opinió Catalana

(Foto: Picalsud)

Seguidament, el secretari de l'entitat, Oriol Izquierdo, després d'incidir en els tres vèrtexs sobre els quals giren les jornades d'enguany i que són presents a gairebé tots els fòrums que es fan actualment arreu del país, feia la presentació de qui havia d'exposar el tema Immigració, País, Identitat, l'escriptor i antropòleg Joan Francesc Mira, qui girà la ullada cap a la immigració d'avui, a través de l'experiència d'onades migratòries precedents.

L'acte d'obertura de les VI Jornades de l'Opinió Catalana concloïa amb un refrigeri, ofert a tota la concurrència, per part de les autoritats municipals manresanes.

El tema d'enguany és de gran actualitat: 'Immigració / País / Identitat, i ha estat exposat de manera molt clara i explícita per Joan F. Mira, a la mateixa Sala de Sessions que ha aixoplugat tants i tants d'actes rellevants en la història de Catalunya.

S'hi ha parlat de la immigració com un fenomen que, tot i no esser nou, esdevé més visible que mai i presenta connotacions diverses respecte d'altres èpoques.
Amb el títol de l'exposició, que gira entorn d'una matèria tan incerta com és ara la immigració i la identitat, el conferenciant vol fixar l'atenció en quin o com serà el nostre país, la seva identitat, el seu ser, amb aquest fenomen d'abast europeu, en una etapa nova de diversitat creixent que inclou novetats de tot tipus, inclosos el religiós, el social, el polític, el cultural, l'econòmic....
S'hi pretén aclarir o criticar certes postures, adoptades des d'un progressisme ideològic que pretén escampar un cert relativisme absolut respecte dels drets que s'atorguen a la gent que arriba al nostre país, d'una tal manera que vol fer veure que preservar la identitat pròpia del nostre país és adoptar una postura reaccionària.
Quan aquest progressisme ideològic sembla assenyalar com a incondicionalment positiva la diversitat cultural que promou de qualsevol manera, convé remarcar que l'experiència ens hauria de servir per valorar històries d'heterogeneïtat i d'orígens diferents tractats de molts diverses maneres arreu del planeta.
La formació de noves majories que s'han anat imposant i han anat configurant subterritoris on la població autòctona va deixant d'existir, fins al punt que l'autòcton arriba a trobar-se foraster a casa seva, dins del seu propi territori.
El bloc massiu d'immigrants dels anys 50 es podien sentir superiors en alguns aspectes i inferiors en altres. Els immigrants d'avui no conformen tot l'embalum de les onades migratòries en base a esdevenir minories de proletariat o subproletariat.
Una certa condició de 'transmigrant' -persona que no arriba a emigrar del tot, sinó que manté un peu aquí i l'altre allà, que hi va però que no hi va del tot...
S'assenyalen alguns punts de contacte entre l'emigració actual massiva des de l'est d'Europa cap a l'oest, amb l'emigració massiva compartida a Europa per milions d'emigrants del sud d'Europa a la dècada dels anys 60...
S'analitza com a fenomen d'amplària creixent que fa que els anteriors moviments migratoris del sud cap al nord es tradueixin en moviments migratoris de l'est cap a l'oest.
Primer, es produeixen els processos d'assimilació -de fer-se semblants- i després els processos d'integració -de fer-se'n part constitutiva-. Caldrà demanar-se si es pot donar una plena integració sense cap casta de desintegració!
S'escampen tota una sèrie de plantejaments, qüestionaments, preguntes obertes respecte de l'homogeneïtat tradicional històrica, que no sembla repetitible en el futur, i no té per què haver de comportar cap prejudici negatiu.
Sobre els usos i el sentit del concepte de cultura, relacionant-lo amb la raça, amb l'individu i no en la societat.
La cultura i la identitat és quelcom de caire individual només?
Contra conceptes progressistes que neguen el valor de les cultures, de forma clara i explícita, en escrits, llibres i obres que han estat publicades recentment.
És que la llei no ha de poder imposar res contra el dret a la diferència? Que es tracta de ser més part del país nou o més part del país vell?
Què cal fer quan la llibertat personal o religiosa es posa en perill?
Sobre un altre model anglosaxó que s'està imposant: l'enclavament, més que la integració: que cada grup es consideraria eternament d'aquí, però separat en enclavaments diversos. El futur immediat: enclavaments reconeguts institucionalment, mitjançant la separació sobre línies ètniques i culturals.
Sobre la distinció entre ciutadania política i nacionalitat cultural.
Destria de l'etnicitat -pertinença bàsica- la més lligada a l'ascendència familiar que al territori (a l'est d'Europa), i la més lligada al territori que a l'ascendència familiar (a l'oest d'Europa)
Sobre criollisme, hibridació, mestís, mestissatge... obertament declarant-se antimestís, el conferencian considera que no porta enlloc ni aporta res de positiu (concepte i realitat que té més a veure amb el colonialisme del segle XVI a Amèrica).

Conclou el ponent que pentura pot ser puguem evitar noves formes de desintegració.
Acaba amb la formulació d'una pregunta: allò que la prepotència exterior no ha tengut la capacitat d'aconseguir, ho aconseguirà la nostra pròpia incapacitat?

Segon dia.
La llengua i els altres factors d'integració


Sala de la Fundació Caixa de Manresa,
on l'Opinió Catalana realitza les VI Jornades
(Foto: Picalsud)

Amb la presència de més de 130 persones procedents dels més diversos indrets dels territoris dels Països Catalans, que omplen de gom a gom la Sala de la Fundació Caixa de Manresa, a la Plana de l'Om de la ciutat, s'inicia el segon torn de les VI Jornades de l'Opinió Catalana que es fan els dies 5 i 6 de maig de 2006.

Hi acudeix gent de pertot arreu: Alpens, Barcelona (73), Berga, Bonrepòs i Mirambell, Callús, Cambridge, Cassà de la Selva, Castelldefels, Castelló, El Serós, Figueres, Gavà, Girona (5), Igualada, Inca, l'Ametlla del Vallès, l'Hospitalet del Llobregat (2), les Cases d'Alcanar, les Planes de Sant Cugat del Vallès, Lleida (2), Llubí, Manresa (4), Mataró, Molins de Rei, Palma (5), Pallejà, Premià de Mar, Reus, Ripoll, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Guíxols (2), Sant Pere de Torelló, Sant Sadurní d'Anoia, Santa Eulàlia de Ronçana, Sentmenat, Taradell, Tarragona, Terrassa, València, Vallmoll, Vic (2), Vilanova i la Geltrú (3).

A la primera sessió, que gira entorn del tema: La llengua i els altres factors d'integració, hi intervenen, a més d'Alfred Bosch, que fa les tasques de moderador, Fathia Benhammou -d'ascendència marroquina-, Lluís Cabrera -d'ascendència andalusa-, Miquel A. Essomba -d'ascendència camerunesa- i Eunice Romero -d'ascendència llatinoamericana-.

Fathia Benhammou és mestra. Màster en exclusió social, diversitat cultural i intervenció educativa. Forma part de la Xarxa de dones immigrades. Treballa a la Fundació Jaume Bofill coordinant el programa 'Entrecultures', programa de recerca sobre l'acolliment educatiu i l'escolarització de fill/e/s de família immigrades.

Lluís Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954), fundador del Taller de Músics l'any 1979 que ha modificat l'activitat jazzística i flamenca a la península ibèrica sota la seva inequiparable direcció. S'ha llançat al món de les arts escènico-musicals amb l'enregistrament d'Home das Bubas, una inclassificable i densa variant de la andalunya, la dels altres andalusos, la dels novíssims catalans.

Miquel Essomba (Barcelona, 1971), doctor en Pedagogia per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en Psicologia de l'Educació. Ha tengut responsabilitats en grups d'estudi i de recerca sobre el tema de la diversitat cultural i la immigració. Ha estat assessor pedagògic del Pla Calidoscopi de la Generalitat de Catalunya per a la inclusió de fills de famílies immigrades en entitats de lleure.

Eunice Romero, politòloga i investigadora social sobre temes d'immigració i identitat des d'una perspectiva radicalment antiessencialista, instal·lada a Catalunya des de l'octubre de 2003 amb l'objectiu d'estudiar el cas català des d'aquesta perspectiva.

La intervenció més esperada es dóna a l'acte de cloenda, amb la intervenció del sociolingüista Miquel Siguan, presentat pel president de l'Opinió Catalana, Fèlix Martí.


Fèlix Martí, president de l'Opinió Catalana
fa la presentació de Miquel Siguan a la cloenda de les VI Jornades
(Foto: Picalsud)

Professor i català amb tendència a anar pel seu compte, parla de temes diversos centrant-se en la immigració. Exposa a la concurrència algunes reflexions sobre el futur del col·lectiu humà català. Comença dient que d'immigracions sempre n'hi ha hagut al llarg de la història de Catalunya; però que també sempre han tengut sentits i significats distints.

Recorda el professor que, entre la primera i la segona Exposició Universal fetes a Barcelona a finals del segle denou i a principis del segle XX, a la dècada dels anys 30, la gent catalana davallava de les muntanyes a les fàbriques, cap a Barcelona, fugint de la misèria; malgrat ja no hi havia tanta de feina com era d'esperar, ni tan bones condicions de tranquil·litat, com eren els anys de la república.

Parla que ni la FAI ni la CNT, aleshores, no eren gens catalanistes, no tenien plantejaments nacionals catalans.

En relació amb immigracions posteriors, les dels anys 50 i 60, assenyala que tenen tot un altre sentit. La procedència de la gent que ve a Catalunya a milers gairebé és única, d'una part d'Andalusia, arriba a trobar feina segura i indefinida a Barcelona, tot i que no s'hi troben vivendes dignes i s'ha de viure en barraques, acaba per integrar-se a Catalunya, sense cap desig de tornar-se'n cap a casa seva.

Si aquesta gentada acaba sentint-se catalana, en bona part és èxit del PSUC, de CCOO, de la UGT, de l'església catòlica que s'afanyaven en la defensa del català i de Catalunya als sectors obrers.

També presenta certes limitacions. Com pot ser el cas de la substitució de la sardana per la fira d'abril. L'acceptació del català, com a primer assaig real d'immersió lingüística, més que d'aquests àmbits, es deu al treball realitzat per les Associacions Veïnals. Esdevé il·lusori arribar a creure que el català esdevindrà la primera llengua d'ús a Catalunya. Tot depèn de voler veure la qüestió de la integració com el vas mig ple o mig buid. El cert és, emperò, que s'aconsegueix que no sorgeixi cap partit contrari a les aspiracions de Catalunya, ni cap partit de nous catalans.

En aquests moments, a l'actualitat, es pot afirmar que el problema més important per a Catalunya és la immigració. D'aquí a vuit anys, potser, en parlarà la premsa en aquests mateixos termes!

La situació d'avui és diferent a situacions anteriors. Llavors venien legalment, tenien el mateix passaport, duien el DNI, etc. Avui dia arriben al marge de la llei, es tracta de gent estrangera amb identitats culturals pròpies, amb identitats culturals diverses.

Solucions màgiques per a un problema com aquest no n'hi ha cap. Allò que és problema, ara, aquí, ja fa temps que l'és en altres indrets d'Europa.

Seria bo fer-ne una breu repassada:

Alemanya
És la capdavantera en la teoria romàntica de la nacionalitat. S'hi pren consciència que es té una manera d'actuar i de viure, una cultura, una llengua, una estreta relació entre llengua i cultura pròpia.
Alemanya roman molt més preocupada pels alemanys que deixen el país i emigren, que pels no alemanys que volen instal·lar-se a Alemanya. Per a aquells, tota casta d'ajuts i facilitats. Per a aquests altres, contractes temporals perquè vénguin i se'n tornin a casa seva. El problema dels infants que arriben a l'escola sense entendre l'alemany crea riscos de fenòmens xenòfobs.

França
La llengua com a element criticable per Alemanya que propugna la llengua dels gals i no el francès. La figura de Rénan, vist per alguns com a sucursal del dimoni perquè trau la conseqüència que França és una nació fonamentalment pel compromís de cara al futur que contrau i comparteix la ciutadania des de la Revolució francesa. Amb aquests premisses, la gent que arriba a França ha d'acceptar aquest compromís ja contret al territori, i sinó que se'n tornin cap a casa seva.

Anglaterra
L'experiència tenguda a colònies, a l'Índia amb Gandhi sobretot, porta Anglaterra cap a la multiculturalitat de la commonwealth. Gent de la comunitat britànica que s'accepten mútuament cadascú així com és, cadascú al seu barri, amb relacions institucionalment establertes.

Holanda
Fa una autèntica teoria que funcionarà durant algun temps i que a l'actualitat està creant clares mostres anti estrangeres.

EEUU
No hi existeix una nacionalitat originària. Tothom que hi entra legalment pot assolir l'acord de ser-ne membre.

Atès tot això, es veu que no és tan fàcil trobar solucions a la immigració. Però tampoc no és tan tràgic.
Ens podem demanar: què podem fer perquè no se'ns trenqui la història? En un primer nivell, es veu que molta de la gent immigrant a casa nostra hi arriben en condicions il·legals, viuen al marge de la societat, troben feina però no tanta com això, tenen dificultats sobretot referides a la vivenda, fan de classe oprimida entre nosaltres.
Fa la impressió que allò que se'ls pugui donar des de les institucions públiques se'ns el lleva a nosaltres, sobretot a les classes mitjanes i pobres que són les que paguen imposts i hi han de conviure; les reaccions xenòfobes en classes mitjanes i baixes són més previsibles que entre els més rics que, d'una manera o una altra, poden romandre'n més allunyats.

Cal que Catalunya dediqui bona part dels esforços a compensar deficiències que evitin el trencament i la fractura social. Cal donar solucions a les condicions mínimes i que se'n donin explicacions de manera convenient.

En un segon nivell, cal assenyalar que no basta assegurar el menjar de cada dia. Cal muntar un sistema educatiu que respecti les diferències, amb els drets i els deures com a base ideològica comuna per a tothom.
No hauria de resultar tan difícil, si més no per les arrels cristianes i els drets humans de la revolució francesa que s'hi propugnen. A la pràctica, emperò, sol resultar difícil per als educadors i polítics.

A aquests dos eixos fonamentals de cara als emigrants, s'ha de veure què fer perquè siguin catalans.
Bàsicament, que parlin català.
Que acceptin el projecte polític català que propugni l'autogovern de Catalunya, això no funciona a França.
¿Què ens podem proposar sensatament com a objectiu?
La República durà tan poc! El segon Estatut d'Autonomia ens ha donat la Llei de normalització lingüística. Algun error polític s'ha comès en la situació diglòssica produïda, on es dóna una situació de dominació d'una llengua damunt d'una altra, quan hom es proposa recuperar la sobirania política per assolir que la llengua catalana sigui la dominant.
La immersió lingüística havia de portar que a Catalunya fos tan normal parlar català com francès a França.
Però això no és així. És Catalunya un país bilingüe?

Alguns errors produïts:
Pensar i creure que el català és la llengua de la burgesia, enfront del castellà com a llengua proletària.
Passar per alt que el castellà és la llengua d'Espanya i les Amèriques, una de les més parlades arreu del món.
Que el català conviurà amb el castellà i altres llengües en societats cada vegada més plurilingües. Ha de desaparèixer el català? No. S'ha d'actuar. El català té corda.
¿Què vol dir prestigiar una llengua menor en un món pluricultural?
Parar esment al fet que el català té més parlants que la meitat de les llengües reconegudes oficialment a la Unió Europea. Una lluita absolutament justa, però una lluita d'interès purament simbòlic: no augmentarà la presència del català a Europa.
Encara que es tenguin 22 llengües oficials, la Comissió europea decideix la llengua de procediment (anglès, francès, alemany); el maltès no farà res de res, encara que sigui oficial a Europa; a la pràctica, el català oficial a Europa no hi afegeix res de res.

Hi ha un aspecte que cal tenir ben present:
De totes les llengües menors, la llengua que té més presència a internet, la que té una situació privilegiada en el camp de la informàtica i els sistemes de traducció automàtica és el català.
Si la UE vol complir, ha de difondre la possibilitat que s'arribi a les llengües petites. TERMCAT esdevé absolutament exemplar fins i tot per a Madrid que intenta de copiar-ne iniciatives.
Traduccions periodístiques editades en dues llengües cada dia, Catalunya com a centre de difusió de les llengües menors, l'educació i l'ensenyament bilingüe com a experiència única com és ara la catalana, la creació d'un Institut d'Ensenyament Bilingüe.
Això vol dir que no s'ha de centrar tant en el monolingüisme, ni tampoc en l'independentisme com a camí per a la solució.

A finals del segle XIX, mentre a Espanya es produeix una regeneració de la Institució Lliure d'Ensenyament, a Catalunya es fa una plantejament paral·lel que s'ignora mútuament amb una cosa ben senzilla: la pèrdua de Catalunya després de la pèrdua de Filipines com a colònia espanyola.
Hom pot veure que la història no ha donat la raó ni als uns ni als altres.
L'endemà de la independència, amb què anirem a la compra? La moneda la fa la UE. No hi ha res a fer. Als europeus ens anirà bé tenir-la, que no Espanya. Projectes a plantejar de manera realista.

D'altres fotos de les VI Jornades de l'Opinió Catalana a Manresa

NOTA:
Són apunts i notes preses a mà per un dels assistents, Cecili Buele i Ramis.

Primer de maig, desè aniversari del Diari de Balears

cebramcat | 02 Maig, 2006 10:25 | latafanera.cat facebook.com google.com

El Primer de Maig d’enguany, a les 64 pàgines habituals, l’edició del Diari de Balears afegia un suplement extraordinari de 96 pàgines.
Hi commemorava el fet de ser l’únic diari de les Illes Balears i Pitiüses que surt publicat íntegrament en llengua catalana.
Succeeix això, des de fa 10 anys seguits.

Aquest número especial del desè aniversari s’ha entregat gratuïtament amb l’exemplar de Diari de Balears corresponent a l’1 de maig de 2006.
Resulta curiós pegar una ullada a les 44 dedicatòries que hi fan diverses institucions i entitats mallorquines.
Se'ls pot traure molt de suc!


Logotip del desè aniversari del Diari de Balears,
dissenyat per l'artista solleric Joan Soler

Vet ací una relació d’aquestes dedicatòries i d’allò que s’hi expressa:

  1. Joves de Mallorca per la Llengua:
    Volen donar els molts d’anys al Diari de Balears i felicitar-lo per la serva tasca, alhora que expressen el desig de tornar a veure’s els dies 20 i 21 de maig a l’Acampallengua que s’ha de fer a Esporles
  2. Obra Cultural Balear:
    Felicita Diari de Balears amb motiu del X Aniversari i aprofita per desitjar-hi molts d’anys més
  3. Govern de les Illes Balears:
    Dóna l’enhorabona al Diari de Balears pel seu aniversari
  4. Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar:
    Vol felicitar el Diari de Balears en el seu 10è aniversari i agrair la tasca realitzada com a mitjà de comunicació i la de divulgació de la nostra llengua. Molts d’anys
  5. Ajuntament de Palma:
    Felicita Diari de Balears 10 anys informant sobre la nostra Ciutat
  6. Ajuntament de Consell:
    Encoratja el Diari de Balears a continuar informant en la nostra llengua i agraeix la contribució que ha fet durant 10 anys per a la normalització lingüística en l’àmbit dels mitjans de comunicació
  7. Sa Nostra Caixa de Balears:
    Felicita el Diari de Balears pel seu 10è aniversari. Diari de Balears, deu anys amb la llengua, la cultura i el territori. Pel compromís d’informar des del rigor i la coherència. Per la tasca de difondre l’actualitat política, econòmica, social i cultural. Per la voluntat de preservar els trets que ens caracteritzen com a poble. Per tot plegat, felicitats. Per molts anys!
  8. Ajuntament d’Alcúdia:
    Desitja MOLTS D’ANYS en el 10è Aniversari de ‘Diari de Balears’. Felicitats per deu anys de comunicació en català
  9. Ajuntament de Binissalem:
    Encoratja el ‘Diari de Balears’ a continuar la tasca iniciada ara fa 10 anys per tal d’aconseguir la normalitat d’ús que es mereix la nostra llengua
  10. Ajuntament de Lloseta:
    Lloseta amb la cultura
  11. Ferrocarril de Sóller:
    Perquè valoram les nostres vies de comunicació... Molts d’anys, Diari de Balears
  12. Kühn & Partner:
    Desitja un feliç 10è aniversari al Diari de Balears
  13. Ajuntament d’Inca:
    + Llengua + Cultura + Informació Molts d’anys! Tots els inquers felicitam a Diari de Balears per 10 anys de feina informativa de rigor i pel seu paper determinant en el procés de normalització de l’ús de la nostra llengua
  14. Quely:
    Felicitats al DIARI DE BALEARS per aquests 10 anys
  15. Ajuntament de Costitx:
    Enhorabona al Diari de Balears PEL SEU ANIVERSARI
  16. Ajuntament de Marratxí:
    Feliç 10 Aniversari Diari de Balears
  17. DRAC:
    Felicita els 10 anys de Diari de Balears
  18. Grup Serra Comunicació:
    Felicitam tot l’equip humà que ha fet possibles 10 anys de Diari de Balears
  19. Ajuntament de sa Pobla:
    Felicita la direcció i els treballadors del Diari de Balears amb motiu del 10è. Aniversari d’aquest periòdic que, tant en la seva versió en paper com en la digital, ha contribuït a normalitzar el panorama informatiu a les nostres illes
  20. Cines:
    Feliç 10 Aniversari Diari de Balears Grupo Serra
  21. Ajuntament de Pollença:
    La nostra enhorabona i la nostra més sentida consideració al Diari de Balears per aquests deu anys d’informació i d’opinió en català. Gràcies per omplir el buit.
  22. Ajuntament d’Artà:
    El poble d’Artà vol acompanyar ‘Diari de Balears’ en el seu desè aniversari. Per això, des de l’Ajuntament ens sumam a tota una dècada de treball diari, de compromís amb la llengua i amb la informació, i desitjam que se’n puguin celebrar molts més
  23. Ladrillerias Mallorquinas:
    Felicitats per aquests 10 anys de feina ben feta
  24. Ajuntament de Petra:
    Fa 10 anys que pensam com tu, per això hem apostat per tu, l’Ajuntament desitja que continuïs creixent amb la força i amb la mateixa empenta amb què vares néixer. Tota una dècada al servei del ciutadà t’ha convertit en tot un referent. Molts d’anys, Diari de Balears
  25. Amer e Hijos:
    Enhorabona a tots els professionals que han fet possible que Diari de Balears sigui, avui per avui, referent cultural a les nostres illes
  26. Ajuntament de Sant Joan:
    Fa 10 anys que manteniu viva la nostra llengua i cultura que són les nostres arrels, que sigui per molts anys més. Enhorabona, ‘Diari de Balears’
  27. Ajuntament d’Algaida:
    Tot el poble d’Algaida desitja un feliç aniversari a Diari de Balears i anima que pugui continuar molts d’anys amb ‘la lluita incansable per la llibertat’
  28. Mora & Rosselló:
    Per molts d’anys Diari de Balears
  29. Grupo Garden:
    Siau qui sou; mes no atiant vells odis de raça, ni amb emfàtiques declamacions lloant tot lo que és vostre, fins les mateixes úlceres... Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrícols, dins una llar històrica sens hortizons. Volau sobre les terres enfora, amunt com l’Àguila... Felicitats 10 anys del Diari Balears
  30. Ajuntament de Montuïri:
    L’Ajuntament de Montuïri se suma a la celebració del desè aniversari de ‘Diari de Balears’. Enhorabona per aquesta tasca que ha duit endavant, per la seva constància i per la seva informació diària
  31. Melchor Mascaró:
    Felicitats a Diari de Balears digital 10 anys
  32. Ajuntament de Campanet:
    El poble de Campanet felicita el Diari de Balears per aquests 10 anys de feina al servei de la cultura i de la llengua
  33. Ajuntament de Capdepera:
    Complir anys sempre és una satisfacció, si a més es fa amb una salut de ferro. Any rere any ha anat creixent, gràcies a l’esforç de tot un grup, que ha apostat per un producte en la nostra llengua. Avui ens n’hem de sentir satisfets tots. Per això els gabellins i les gabellines celebram amb orgull els 10 anys de ‘Diari de Balears’. Per molts d’anys
  34. Ajuntament de Manacor:
    Amb motiu del desè aniversari del ‘Diari de Balears’, l’Ajuntament de Manacor vol agrair la tasca feta a tots els professinals d’aquest mitjà, únic referent regional que té cura de la nostra llengua i la nostra cultura. Molts d’anys
  35. Ajuntament de Felanitx:
    L’Ajuntament de Felanitx vol felicitar el Grup Serra per la seva aposta per la llengua i per 10 anys de Diari de Balears
  36. Ajuntament de Vilafranca:
    L’Ajuntament de Vilafranca felicita el Diari de Balears en el seu desè aniversari
  37. Ajuntament de Santanyí:
    L’Ajuntament de Santanyí dóna l’enhorabona a ‘Diari de Balears’ per haver informat en la nostra llengua durant deu anys. Ànim! I continuau en la mateixa línia, perquè la gent d’aquí també ‘parla com tu’
  38. Ajuntament de Porreres:
    El poble de Porreres vol donar l’enhorabona a ‘Diari de Balears’ per la seva tasca valenta i decidida engegada fa ja 10 anys. Perquè el dia a dia continua essent escrit en català. Molts d’anys
  39. Ajuntament de Son Servera:
    L’Ajuntament de Son Servera, amb motiu de la celebració dels 10 anys de vida del Diari de Balears, en vol felicitar l’equip editorial i tots els seus membres i treballadors per l’empenta lingüística que ha suposat l’aparició d’un mitjà de comunicació escrit en la nostra llengua, com a estendard de la informació illenca en català. Des de l’Ajuntament som conscients que la cultura d’un país es transmet per mitjà d’una llengua pròpia i de la seva dinamització com a llengua vehicular en tots els àmbits. I l’instrument de difusió més important per transmetre la llengua és un mitjà de comunicació; i si, a més, es fa des de la qualitat d’un diari agermanat amb un dels diaris més importants de l’illa com és Última Hora, tot cobra encara més valor. ‘Diari de Balears’, imatge i veu de la nostra llengua i cultura pròpies. Del seu aniversari, en feim festa tots els ciutadans d’aquestes illes i, per tant, tots n’estam n’enhorabona i ben orgullosos. Molts d’anys. Damià Ripoll, batle
  40. Graficas García:
    Enhorabona al Diari de Balears pel seu 10è aniversari
  41. Lluc (Escorca):
    Les nostres senyes d’identitat ens uneixen, la llengua és una de les nostres senyes d’identitat. Molts d’anys DIARI DE BALEARS i gràcies per aquests 10 anys de divulgació de la nostra llengua
  42. Ajuntament de Santa Margalida:
    Una de les figures més importants de les lletres de mallorca en el segle XX, el margalidà Joan Mascaró, afirmava que: Hi ha molt a fer: a la família, a l’església, a l’escola, a la vida social, per fer comprendre que l’amor, la comprensió i estudi de l’idioma de les illes, idioma català, es font d’alegria i cultura. Gràcies a ‘Diari de Balears’, l’únic diari de la nostra Comunitat escrit en la nostra llengua, per contribuir activament a aqueixa tasca. El batle de Santa Margalida, Antoni del Olmo i Dalmau
  43. Ajuntament de Maria de la Salut:
    L’Ajuntament de M. De la Salut encoratja el Diari de Balears a continuar informant en la nostra llengua i agraeix la contribució que ha fet durant cinc anys per la normalització lingüística en l’àmbit dels mitjans de comunicació
  44. Consell de Mallorca:
    El Consell commemorà el desè aniversari de l’únic rotatiu de les Illes editat en llengua catalana. Munar destaca el ‘rigor’ de DdB i convida els empresaris a encetar projectes similars: Gràcies per 10 anys fent sentir la nostra llengua. Enhorabona al Diari de Balears pel seu aniversari.

VI Jornades de l’Opinió Catalana, a Manresa - II

cebramcat | 25 Abril, 2006 09:05 | latafanera.cat facebook.com google.com

Les VI Jornades de l’Opinió Catalana que enguany s’organitzen a Manresa, a les quals acostuma a assistir no poca gent de les Illes Balears i Pitiüses, giren entorn d’un assumpte força interessant:
El model català d’integració. Els processos d’immigració i la cohesió social a Catalunya.

Com es recorda a la convocatòria, els Països Catalans són terra de pas, terra on arrela de segles ençà una comunitat formada per l’al•luvió de gent de procedències diverses.
La recepció de persones que vénen d’altres indrets i amb altres llengües, cultures i religions no és una novetat, sinó en alguna mesura una constant de la història del nostre país.
Però l’allau d’immigrants de diverses procedències espanyoles durant el segle XX va tenir unes proporcions especialment significatives, que van dur en poques dècades a doblar la població catalana.
Com és també ben significativa la incorporació d’immigrants dels orígens més diversos en aquest tombant de segle.

S’hi diu que la societat catalana de demà, d’ara mateix, s’ha de construir també amb l’aportació d’aquesta nova ciutadania.
La integració d’immigrants i la cohesió de la societat catalana són dues prioritats per al país, governi qui governi.
Però de vegades es pot tenir la sensació que la urgència de l’enfrontament partidista ens distreu de discutir seriosament, serenament, quines són les necessitats, les exigències i les limitacions d’aquest procés d’integració.

S’afirma que les sisenes Jornades de l’Opinió Catalana volen contribuir a fer-ho.

Vet ací quin n’és el Programa d’enguany:

Divendres:
- Obertura: Paraules de Jordi Valls, alcalde de Manresa, i Fèlix Martí, president de l’Opinió Catalana.
- Conferència inaugural: Una mirada sobre la immigració d’avui, a través de l’experiència de les onades migratòries precedents:
- Joan Francesc Mira, escriptor i Oriol Izquierdo, presentador.

Dissabte:
- La llengua i els altres factors d’integració:
De quins instruments disposen les institucions i la societat catalana per acollir els immigrants fent-ne possible la integració?
Pot ser la llengua un factor que ajudi o que entorpeixi la cohesió social a Catalunya?:
- Fathia Benhammou, de la Fundació Bofill
- Lluís Cabrera, d’Els Altres Andalusos
- Miquel Àngel Essomba, de Nova Immigració
- Eunice Romero, d’Òmnium Cultural

- Un model de pluralisme cultural i religiós per a la societat catalana:
Un dels trets de més difícil gestió de la immigració actual és la diversitat cultural i religiosa de la nova ciutadania.
Com s’ha de gestionar aquesta diversitat perquè la integració sigui factible?
Com s’ha de fer a l’escola i en l’àmbit laboral?
Com caldrà entendre, en aquest context, el concepte de pluralisme religiós i la pràctica de la llibertat d’expressió?
- Gemma Aubarell, de l’IEMed
- Alain Blomart, de la UAB
- Francesc Rovira, de la Unescocat

Cloenda:
- La (nova) identitat catalana:
- Xavier Rubert de Ventós, filòsof, i Albert Sáez, presentador.

Vet ací l'enriquidor programa amb què s'han dotat les VI Jornades de l'Opinió Catalana, que enguany es fan a Manresa.

Un nou centre cultural a Palma

cebramcat | 22 Abril, 2006 22:44 | latafanera.cat facebook.com google.com

Després d'anys d'espera, a la fi, ha quedat obert un nou Centre Cultural a Palma, el Casal de Can Joan Alcover, situat al carrer de Sant Alonso, al barri de sa Calatrava.

Gràcies a la tasca desplegada aquests darrers mesos, sobretot, per l'actual Junta Directiva de l'Obra Cultural Balear que presideix Jaume Mateu, s'han pogut obrir les portes i ha pogut quedar obert al públic aquest nou centre cultural que, sens dubte, ha de marcar fites assenyalades en el panorama cultural de Ciutat.


Interior del Casal de Can Alcover,
el dia de l'obertura al públic al carrer sant Alonso de Palma

(Foto: Picalsud)

No podia triar-se un dia millor: el Dia del Llibre que coincideix amb la festa de Sant Jordi que, a la vegada, és coincident amb la Festa de l'Àngel i amb tot quant s'està fent enguany en commemoració del Centenari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana que l'any 1906 presidí Mn. Antoni M. Alcover, amb el 75è aniversari de la proclamació de la República, i amb el vintè aniversari del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana inaugurat a Palma i la promulgació de la Llei de Normalització Lingüística feta l'any 1986.

No solament la gent que n'és sòcia, de l'Obra Cultural Balear, sinó tot el conjunt de la societat illenca s'ha de sentir ben satisfeta de veure que ha quedat obert al públic un nou espai cultural a Ciutat.

Enhorabona a tots els membres de la Junta Directiva de l'Obra Cultural Balear, per aquesta feta.

D'ALTRES FOTOS DEL CASAL I L'OCB

La presentació pública d'un llibre de Mariano Moragues

cebramcat | 18 Abril, 2006 21:19 | latafanera.cat facebook.com google.com

En un acte força emotiu, al Centre cultural de sa Nostra, a Palma, dimarts, dia 18 d'abril, he fet la presentació pública del llibre 'La veu de les arrels', escrit en català, des del Perú estant, pel mallorquí Mariano Moragues i Ribas de Pina.

Vet ací unes breus notes sobre allò que hi he volgut dir:


Panoràmica del centre de Palma
des de finestra del centre cultural de sa Nostra

(Foto: Picalsud)

0. Introducció

Mariano Moragues i Ribas de Pina és l'autor d'aquest llibre que presentam avui en públic les tres persones que estam darrera d'aquesta taula. En Mariano i jo ens coneixem des de fa estona: gairebé fa cinquanta anys. Hem estudiat plegats al mateix centre d'estudis, durant més d'una dècada seguida. Hem treballat plegats al mateix país d'Amèrica Llatina durant uns quatre anyets seguits. Hi hem obtengut al mateix títol pedagògic en la mateixa Escola Superior de Magisteri de Lima. Hem assistit plegats, a Lima, a les seves noces amb Susana, al bateig de la seva filla Cristina, al Callao-la Perla... al naixement i creixement del seu fill Mariano... Hem continuat mantenint-nos en contacte, a pesar de la distància durant aquests darrers trenta anys.

Em sent molt honorat de tenir l'oportunitat de presentar, aquí, a Mallorca, aquest llibre seu -el primer que escriu en català, i el quart que fa públic-. D'altres llibres publicats per Mariano són: 'Buscando identificarme', 'Educación para el autogobierno' (Tarea), 'Hacia la escuela posible', i ara 'La veu de les arrels' (Editorial Moll).

1. La persona i la figura de Mariano Moragues

Mariano Moragues i Ribas de Pina (Palma, 1942) estudia el batxiller al Col·legi de Monti-Sion, Filosofia i Teologia al Seminari Major de Palma, Magisteri a l'Escola Superior Marcelino Champagnat, de Lima. L'any 1969 parteix cap al Perú com a capellà. La realitat peruana, vista de prop, l'estameneja fort ferm i li significa un canvi ideològic profund. Als 5 anys de permanència al Perú es casa i es dedica a l'ensenyament a diferents escoles i centres de formació de mestres. (TAREA, l'Associació de Publicacions Educatives que edita llibres seus, n'és una petita mostra). És cofundador de la Institució Foro Educativo de nivell nacional, de la Xarxa d'Educació Alternativa Escolaritzada, la ONG Educalter i de l'escola alternativa 'La Casa de Cartón' de Lima, de la qual esdevé director durant 20 anys. Aquesta escola, fa 7 anys, signa un conveni de col·laboració amb la Universitat de les Illes Balears, que l'assumeix com a centre de pràctiques de mestres de les Balears.

- Després de 35 anys de romandre al Perú, torna a Mallorca, l'any 2004, per retrobar-se amb les seves arrels i avui, com quan era un infant, continua jugant a fer de pagès...


Presentació del llibre de Mariano Moragues,
en companyia de Xesc Moll i Cecili Buele

(Foto: Picalsud)

2. El llibre d'en Mariano

Aquest no és el seu primer llibre. N'ha publicat d'altres tres en castellà. Sí que és el seu primer llibre que publica en català.

L'editor i la dedicatòria de l'autor

Com diu l'editor, 'La veu de les arrels' és un llibre que rememora la Mallorca preturística i que porta les olors i remors d'una infància en què els al·lots corren salvatges pel camp i pels boscs, neden als safarejos, cerquen nius, se senten lliures a l'estiu i engabiats a l'escola la resta de l'any. Mariano Moragues -amb veu emocionada i amb un llenguatge riquíssim i ple de refranys i d'aquelles expressions tan típiques mallorquines, que avui cada vegada s'empren menys- evoca tot aquell ambient: els jocs, els rituals religiosos, les rondalles, les festes tradicionals i els personatges que formen part de la seva vida d'infant feliç malgrat les mancances materials i repressions d'aquell temps de postguerra.

Des que vaig tornar del Perú i del Burundi a finals de la dècada dels anys 70 -on vaig valorar moltíssim el fet lingüístic com a àmbit de comunicació interpersonal i col·lectiva, tant pel que fa al kirundi com pel que respecta al quítxua o l'aimara-, em vaig lliurar intensament a la tasca de promoure i defensar aquí l'ús de la llengua catalana, la pròpia de Mallorca. Tant als ambients pastorals de l'església diocesana -sobretot dins el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca-, com en les tasques d'ensenyament del català que vaig fer al col·legi Pius XII, com posteriorment entre el funcionariat de la comunitat autònoma, he fet tot quant he sabut i pogut per donar valor i sentit a l'ús normal de la llengua pròpia entre nosaltres.

Per això, em sent molt orgullós de poder desplegar a l'actualitat certes tasques de coordinació d'iniciatives, que tendeixen a donar suport a entitats illenques que promouen l'ús del català a les Illes Balears i Pitiüses, com a consultor i assistent de la Generalitat de Catalunya. Me'n sent molt content i satisfet, si més no com a reconeixement d'una institució pública a la tasca modesta desplegada per aquest servidor.

També hi ha d'altres motius, fins i tot de caire religiós, si voleu: si els creients valoram la llengua com un do de Déu, com ens podem permetre de menysprear-la deixant d'usar-la? Si nosaltres no la respectam, no ho farà ningú més d'arreu del món. I Déu mateix deixarà d'escoltar pregàries fetes en català, per mor de nosaltres! Ens pertoca a nosaltres fer-ho: 'A ta llei d'amor jo en som sumís: o Déu empara el meu país!” -resa la pregària escolta que acostumam a fer la gent del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, des de fa 50 anys en aquesta illa-.

Per això, m'emociona profundament la dedicatòria que m'ha volgut fer l'autor, en Mariano, quan m'hi ha volgut escriure:
“Per a En Cecili, homo feiner i compromès com pocs, amic i coautor d'aquest llibre, ja que ell va ser el que em donà l'empenta necessària perquè me decidís a publicar-ho, i amb paciència benedictina el corregí de dalt a baix dues vegades. Amb admiració, gratitud i estimació. Mariano.”

Els contextos variats

Aquest llibre surt publicat en un context, i ben variat:

Context personal i familiar: surt publicat després que l'autor, en haver viscut intensament més de 35 anys de la seva vida, lluny de Mallorca, a l'altra banda de la mar i l'oceà, a terres peruanes, torna a a Mallorca a residir-hi d'una manera més pacífica i tranquil·la...

Context religiós: surt publicat i és presentat en públic precisament avui, dimarts de Pasqua, entre el diumenge de Pasqua i el diumenge de l'Àngel. En temps pasqual... com el que reflecteix el cant litúrgic del 'Regina coeli laetare, al·leluia'.

Context polític: surt publicat, precisament, pocs dies després que s'hagi celebrar a Mallorca, de manera insòlita, el 75è aniversari de la proclamació de la II República; en uns moments en què la defensa institucional i pública de la llengua catalana no es pot dir que sigui al seu més alt nivell. Tot al contrari. Massa gent que es dedica a la política passa olímpicament de promoure i usar el català, amb mil pretextos que l'aboquen a preferir-hi l'ús del castellà...

Context editorial: surt publicat, precisament, molts pocs dies abans que se celebri la festa de Sant Jordi, el 23 d'abril. A punt de celebrar-se el Dia del Llibre, l'autor té l'oportunitat de valorar la feina feta per l'editorial Moll, la més emblemàtica de Mallorca, gràcies a l'insigne conrador illenc i gran mestre nostre de la llengua catalana, Francesc de B. Moll, de qui gairebé tots els qui som aquí hem rebut moltes i molt valuoses lliçons en la nostra època estudiantil.

Context cultural: surt publicat, precisament, en una Mallorca que esdevé cada cop més mestissa i barrejada, de cultures, de races i de llengües. En aquesta Mallorca nova surt publicat un dels moltíssims llibres que contribueix a fer veure l'existència i els valors d'una llengua pròpia com la catalana, posada obertament a disposició de qui vulgui gaudir-ne.

Les parts diverses del llibre

Es tracta d'un llibre que el mateix autor defineix com 'una contarella' (p. 17, 22). Contarella (DCBV) és una contada, una narració de fets reals o imaginats. En aquest cas concret, es tracta d'una contarella que conté nombroses expressions mallorquines, genuïnament casolanes... més pròpies d'un món rural perdut que no de la nova era urbanística en què s'ha enfonsat Mallorca... expressions genuïnament mallorquines fan veure la riquesa semàntica i l'expressivitat característica del llenguatge popular... usades a l'interior de certes cases senyorívoles de ciutat que serven el bell costum de xerrar sempre en mallorquí... esdevenen un recurs apte per fer-se autodidacte... fins i tot en el maneig escrit del català estàndard.

La veu de les arrels -el títol del llibre- esdevé la veu que li recorda la infància, a l'autor, i la influència exercida per aquesta etapa de la seva vida personal i familiar... d'un infant d'ahir -dècada dels anys 40- encuriosit i tendre que sempre bada el ulls, vigilant allò que passa al seu voltant... una contarella que, sorprenentment, no va més enllà dels seus nou o deu anys d'edat.

INTRODUCCIÓ: el geni, figura i mort del seu pare... el seu gran amor a la llengua del país... la seva reconstrucció de la història infantil amb la netedat del llenguatge familiar i col·loquial, sense saber manejar l'eina de l'escriptura... l'intent de sortir tot solet de l'analfabetisme al qual volen condemnar-lo... la seva opció pel registre formal del català estàndard...

PRIMERA PART, la més extensa (p. 23-129), a Sant Jordi. Son Oliver: Indrets (pletes, jardí, pista de tennis, pinaret, els fruiters, horts, figueral, Son Oliveret...). Personatges (amitgers, pastor, missatges, menestrals, jornalers, personal de servici, sa dida, en Bernat, altre personal, na Magdalena). Arbres. Animals (cans i moixos, animals de pota, animals de potó, aviram, porcs, aucells, altres animals). Aigües (la mar, aigües dolces, safareigs, pluges). Foc. Religiositat (tres avemaries, diumenges i festes de precepte).

SEGONA PART, la més breu (p. 130-143), a Estellencs. Lloc on la família Moragues i Ribas de Pina passava 15 dies de l'estiu, en es Collet d'Estellencs, convidada per la senyora-àvia Moragues. Hi retreu el temps transcorregut entre les muntanyes i la mar, en companyia de someres i l'ase, dedicant-se a la pesca i recollida d'herbes, en contacte amb la gent del poble...

TERCERA PART, la més genuïnament senyorívola (p. 145-204), a Ciutat. Al carrer de Miramar, primer, i al carrer de Sant Roc, després, la família viu gairebé sempre al barri de la Seu. L'infant roman atent a les veus que se senten pels carrers del centre antic de la ciutat..., encuriosit davant certs personatges, alguns considerats beneits, d'altres que hi criden l'atenció... entretengut amb jocs predilectes (fer comèdia, dir misses i altres cerimònies)... anant a costura a ca les monges... aprenent la història sagrada i el catecisme de memòria... fent el mes de Maria... passant el sant rosari... preparant-se per la venguda dels Reis o la celebració de la Setmana Santa...

QUARTA PART , la més específicament lingüística (p. 203-216). Un breu assaig sobre paraules gruixades i algunes flastomies: la referència freqüent al quaranta... el prefix re-... Déu i religiositat... cagar i merda... sinònims sexuals... pardal i colló... tros i mig... fotre.


Mariano Moragues signant exemplars del seu darrer llibre
'La veu de les arrels', editat a Mallorca íntegrament en català

(Foto: Picalsud)

3. Algunes conclusions:

L'amor a la terra i a la gent que hi viu, esdevé carn i ungla amb la llengua que s'empra: per a l'autor del llibre el senyal més clar i inequívoc de la pertinença, la procedència, la identitat, la bona acollida, les ganes de compartir. Quina altra manera millor de saber-se i de reconèixer-se persona mallorquina? Sentint-la parlar, xerrar i conversar en la llengua pròpia!

L'espai català de comunicació. Amb la publicació d'aquest llibre, Mariano Moragues contribueix de manera força exemplar a fomentar i consolidar l'espai català de comunicació, fins i tot des del Perú estant. Dient clar i català allò que hi diu, fa molt més evident encara l'existència d'uns Països Catalans a l'interior d'una nova Europa que els ha d'arribar a tenir molt més presents a les institucions públiques, i a tots els àmbits de l'actuació cívica més dinàmica.
El domini .cat que és a punt de ser escampat arreu del món i de la bolla, s'adreça a la comunitat lingüística i cultural catalana en el camp d'internet. Es tracta d'un domini destinat a representar a Internet els usuaris que s'expressen en català o que estan en relació directa amb la promoció de la llengua o la cultura catalanes, fins i tot expressant-se en d'altres idiomes. Però, sens dubte, esdevé una passa rellevant en la tasca comuna de promoure la defensa i l'ús d'una llengua com la nostra que s'està mostrant tan rica en aspectes tan diversos.

Amb projecció de futur. Com la Balanguera que sap girar la ullada cap enrera, certament; però que, sobretot, sap on s'amaga la llavor de la nova primavera, el llibre de Mariano Moragues, també té i duu una projecció de futur innegable.
No solament recull els fruits del conreu i cultiu de la llengua pròpia que ha fet des de moltíssims d'anys enrere, des d'aquell temps en què composà i interpretà cançons tan emblemàtiques com la que duia per títol Amics: Vosaltres sou els meus amics, si feis tot lo que jo vos manaré. Perquè el servent no sap què fa el senyor. No m'heu elegit vosaltres a mi. Som jo que vos he elegit a vosaltres i enviat perquè doneu fruit. Però jo vos dic amics, amics.
Pus vos diré els meus servents, sinó que des d'ara amics meus sereu, tot lo que pregueu al Pare vos ho donaré. Això vos coman, fixau-vos-hi bé: que vos estimeu tots els uns als altres, així com jo vos he estimat. Però jo vos dic amics, amics.

Tot recordant aquesta vella estrofa composada i musicada a la dècada dels anys 60, 'La veu de les arrels' que Mariano Moragues publica enguany, convida també a fer-se amics de i a Mallorca: conversant, comunicant-se, parlant, xerrant en la llengua pròpia de Mallorca, la llengua catalana, compartida arreu dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer -arribant també a l'estat sobirà d'Andorra-.

És ben d'agrair la teva tasca, Mariano.
Que duri i que esdevengui efectiva per molts d'anys!

Cecili Buele i Ramis.
Mallorca.

Presentació pública d'un llibre una mica singular

cebramcat | 13 Abril, 2006 18:39 | latafanera.cat facebook.com google.com

A les 20:00 de dimarts, dia 18 d'abril, faig la presentació pública d'un llibre una mica singular.
Està escrit íntegrament en català.
L'autor és un mallorquí que ha residit al Perú durant més de tres dècades seguides, convivint amb gent que acostuma a parlar sempre en castellà, quítxua o aimara -mai en català-.
Hi ha sabut mantenir ben viu, mentrestant, l'ús i la pràctica de la llengua pròpia de Mallorca, fins al punt d'escriure-la amb una correcció que esdevé envejable.

Em complau ben molt convidar la gent coneguda i amiga a assistir-hi.
Crec que s'ho paga i que val la pena d'acudir-hi.

- PRESENTACIÓ LLIBRE: La veu de les arrels.
Autor: Mariano Moragues Ribas de Pina.
A càrrec de: Cecili Buele.
Organitza: Editorial Moll.
Lloc: Auditori. Centre de Cultura Sa Nostra. Carrer Concepció, 12. Palma.
Preu: Gratuït.

Cecili Buele i Ramis.
Palma

Mariano Moragues Ribas de Pina (Palma, 1942) estudia el batxiller al Col·legi de Monti-Sion i Filosofia i Teologia al Seminari Major.
L'any 1969 parteix cap al Perú com a capellà. La realitat peruana, vista de prop, l'estameneja fort ferm i li significa un canvi ideològic profund.
Als 5 anys de permanència al Perú es casa i es dedica a l'ensenyament a diferents escoles i centres de formació de mestres.


Portada del llibre de Mariano Moragues,
que es presenta enguany a Palma

(Foto: Picalsud)

És cofundador de la Institució Foro Educativo de nivell nacional, de la Xarxa d'Educació Alternativa Escolaritzada, la ONG Educalter i de l'escola alternativa 'La Casa de Cartón' de Lima, de la qual esdevé director durant 20 anys.
Aquesta escola, fa 7 anys, signa un conveni de col·laboració amb la Universitat de les Illes Balears, que l'assumeix com a centre de pràctiques de mestres de les Balears.

Després de 35 anys de romandre al Perú, torna a Mallorca, l'any 2004, per retrobar-se amb les seves arrels i avui, com quan era petit, segueix jugant a fer de pagès...


Mariano Moragues en companyia de les seves amistats,
a la finca de s'Auma, terme municipal d'Artà

(Foto: Picalsud)

Com diu l'editor, La veu de les arrels és un llibre que rememora la Mallorca preturística i que porta les olors i remors d'una infància en què els al·lots corren salvatges pel camp i pels boscs, neden als safarejos, cerquen nius, se senten lliures a l'estiu i engabiats a l'escola la resta de l'any.

Mariano Moragues -amb veu emocionada i amb un llenguatge riquíssim i ple de refranys i d'aquelles expressions tan típiques mallorquines, que avui cada vegada s'empren menys- evoca tot aquell ambient: els jocs, els rituals religiosos, les rondalles, les festes tradicionals i els personatges que formen part de la seva vida d'infant feliç malgrat les mancances materials i repressions d'aquell temps de postguerra.


Companys de Mariano Moragues, missioners mallorquins,
al Perú, a la dècada dels anys setanta

(Foto: Picalsud)

RTVE, la darrera que arriba, la primera que se’n va

cebramcat | 06 Abril, 2006 15:49 | latafanera.cat facebook.com google.com

Des de fa vint-i-sis anys funciona el Centre Regional de RTVE a les Illes Balears.
Amb un alt nivell de qualitat informativa, i gran respecte cap al cultiu i la promoció de la llengua catalana pròpia.

És una de les darreres entitats estatals espanyoles que s’instal•la a Mallorca.
Moltíssimes d’altres hi són des de fa molt més temps.

Després d’un quart de segle de televisió analògica, ha arribat l’hora de les TDT.
Les Televisions Digitals Terrestres són una altra cosa: el gran negoci del segle XXI per a aquelles empreses privades que n’aconsegueixin la concessió.
El món de la comunicació és a punt d’iniciar una etapa nova, insòlita, on es pretén abandonar el model de gestió pública.

D’una banda, s’hauran d’obrir expedients de regulació d’ocupació laboral que permetin fer fora –legalment, i amb l’anuència dels dos grans sindicats- els col•lectius de treballadores i treballadors, empleats públics d’aquests centres.
De l’altra, s’haurà de procedir al desmantellament definitiu d’aquests centres de treball públic, per tal que se n’ocupin determinades empreses privades.

Deixant a una banda el fet de comprovar que es tracta d'una feina bruta més, en mans d’un govern i uns sindicats espanyols autoqualificats d’esquerres; tampoc no deixa de causar certa estranyesa que, en el cas del Centre Regional de RTVE a les Illes Balears, es doni la paradoxa que la darrera en arribar és la primera que se n'ha d'anar.

Una de les darreres presències públiques de l’estat espanyol introduïdes a les Illes Balears i Pitiüses és precisament aquest centre regional, que hi roman obert des de fa només un quart de segle.

Molts d’altres organismes estatals fa molt més temps que hi són presents –i que no en veuen perillar gens ni mica la seva permanència secular-.
Una gran part de la ciutadania illenca ho té mal d’entendre, tot això.
L’Agència Tributària, per exemple, s’implanta a les nostres illes moltíssim de temps abans que el centre regional de RTVE; i encara no se’n preveu cap tancament (ni el traspàs de les competències al Govern)! O la Tresoreria de la Seguretat Social. O tants d’altres organismes que, dependents del Govern espanyol, duen molt més temps instal•lats entre nosaltres, com és el cas de Trànsit, Justícia, Exèrcit, Foment, Policia, la Casa Reial, Guàrdia Civil, Aena, la Junta del Port, etc. tot quant te a veure amb l’Administració Perifèrica de l’Estat.

Aquí, emperò, a les Illes, això ha de ser així: la darrera que arriba –la RTVE- és la primera que se n’ha d’anar, només vint-i-cinc anys després de fer-hi un bon servei públic, de qualitat i en català.

Tothom ho veu ben clar: és del tot difícil, per no dir que és impossible sense rebre subvencions públiques, que cap empresa privada pugui arribar a assolir mai un tan alt nivell de qualitat.
Ens cal lluitar per mantenir-lo públic!

Mallorca, 6 d’abril de 2006.
Cecili Buele i Ramis
Secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques

ERC-Illes

Les sisenes jornades de l’Opinió Catalana, a Manresa

cebramcat | 05 Abril, 2006 15:52 | latafanera.cat facebook.com google.com

El primer cap de setmana de maig, se celebren enguany a Manresa les

Sisenes jornades de l’Opinió Catalana

Opinió Catalana és una associació que té per finalitat promoure la normalització nacional de Catalunya i dels Països Catalans.
Fomenta les idees basades en la democràcia, el pluralisme, els drets humans, el progrés i la justícia socials.
Contribueix a la interrelació entre les diferents forces polítiques i socials, propiciant la transversalitat i el consens en qüestions bàsiques que tenen a veure amb la reconstrucció nacional.

Opinió Catalana, des de l’any 2001, organitza anualment aquestes jornades que resulten força interessants. Hi participa gent de tots els territoris dels Països Catalans. S’aprofita un cap de setmana dedicant-lo a la formació, reflexió i intercanvi.
D’una banda, s’hi facilita la trobada de persones joves, compromeses en una posada al dia del discurs catalanista.
S’hi fomenta el contacte de gent jove amb la inquietud de contribuir a actualitzar el catalanisme.
De l’altra, s’hi afavoreix l’intercanvi amb generacions anteriors, productores de discurs i opinió catalanista.
S’hi contribueix, així, a la reflexió sobre la nació catalana, a la formulació del nacionalisme català.

Opinió Catalana organitza aquestes jornades anuals que apleguen unes 250 persones d’arreu dels Països Catalans i de diverses entitats, partits polítics, moviments socials i ONG, amb l’objectiu de fomentar espais de trobada, debat i reflexió en comú des de la transversalitat i la pluralitat polítiques.

Com diu i repeteix Fèlix Martí, president de l’Opinió Catalana, es tracta d’unes jornades amb vocació de transversalitat i obertura, amb llibertat d’expressió, sense els constrenyiments que pot imposar la disciplina partidista.
Més enllà de les opinions condicionades per la pertinença a formacions polítiques, institucions i associacions, s’hi expressa el punt de vista personal amb tota llibertat.
S’hi promou un diàleg lliure i amable entre nacionalistes catalans, tant per afavorir el reconeixement dels territoris ideològics compartits com per respectar millor el pluralisme i les diferències.

S’hi convoca un bon grapat de persones que, per la seva trajectòria personal o per la seva pertinença a organitzacions interessades en la mateixa problemàtica, poden contribuir a assolir l’objectiu d’aquestes jornades.

Jornades efectuades

  1. • Primeres jornades, a Vic, l’any 2001, sobre Identitat i mercat
  2. • Segones jornades, a Sant Feliu de Guíxols, l’any 2002, sobre L’autogovern en la nova Europa: eines per a la segona transició
  3. • Terceres jornades, a Reus, l’any 2003, sobre Noves formes de participació política i fet nacional
  4. • Quartes jornades, a Lleida, l’any 2004, sobre El futur Estatut: necessitat i urgència
  5. • Cinquenes jornades, a Vilanova i la Geltrú, l’any 2005, sobre El futur de la nació catalana. Horitzó 2014
  6. • Sisenes jornades, a Manresa, l’any 2006, sobre El model català d’integració: els processos d’immigració i la cohesió social a Catalunya

Temàtica tractada en anys anteriors:

Tant als actes inaugurals, com a les ponències inicials, a les taules rodones, a les sessions i a les conferències de cloenda, s’hi ha tractat assumptes tan diversos com aquests:

  1. - Mobilitzacions ciutadanes i identitat nacional: Galícia
  2. - 25 anys de l’Estatut de Sau
  3. - Fem política, mobilitzem la societat
  4. - Decàleg per a un nou Estatut: més enllà de les quatre propostes dels partits
  5. - Quina societat civil cal per sobreviure nacionalment quan la política no dóna respostes?
  6. - Tensions i complicitats entre partits i moviments ciutadans
  7. - Estratègies per dur a port el nou Estatut: un exercici de política ficció
  8. - Com socialitzar el compromís nacional en la situació actual?
  9. - El compromís nacional a les noves xarxes no governamentals
  10. - Quins polítics i quina política calen per a la societat catalana del segle XXI?
  11. - Treball associatiu en xarxa per a la normalització nacional
  12. - El paper del Parlament en la redacció del nou Estatut

Persones que hi ha intervengut:

Fèlix Martí, president de l’Opinió Catalana
Oriol Izquierdo, secretari general de l’Opinió Catalana
Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural
Josep M. Forné, president d’Òmnium Cultural, Delegació de Ponent
Marta Anton, secretària de les Jornades

Xosé Manuel Beiras (BNG), Suso de Toro (Nunca Máis), Àngel Ros (Ajuntament de Lleida), Isidre Gavín (Diputació Lleida), Joan Viñas (Universitat de Lleida), Fèlix Martí (OC), Sixte Moral (Ajuntament de Vilanova i la Geltrú)

Albert Sáez (URL), Josep Termes (historiador), Agustí Colomines (UNESCO), Jordi Porta (Òmnium Cultural), Josep M. Terricabras (Càtedra Ferrater Mora)

Núria Camps (FSM), Carles Campuzano (CIU), Antoni Puigverd (escriptor), Carles Viver Pi-Sunyer (IEA), Enric Fossas (UAB), Carme Junyent (lingüista), Lluís Anton Baulenas (escriptor), Jaume Cela (mestre), Ricard Torrents (Universitat de Vic), Joan Font (empresari), Ramon Tremosa (economista)

Jordi Armadans, (Fundació per la Pau), Mònica Sabata (CIEMEN), Jordi Via (Xarxa Econòmica Solidària), Santi Bolíbar (Intermon-Oxfam), Joan Cal (Diari Segre), Josep Ramon Correal (diari La Mañana), Andrés de Blas (UNED), Rafael Jorba (periodista), Marçal Sintes (periodista), Francesc-Marc Álvaro (periodista), Marta Aymerich (CIRIT), Andreu Mas Colell (exconseller), Oriol Soler (Fundació Escacc), Mònica Terribas (periodista)

Salvador Cardús (UAB), Heribert Barrera, Joaquim Xicoy, Joan Rigol (ex-presidents), i Ernest Benach (president) del Parlament de Catalunya, Antoni Puigvert (escriptor), Joan-Manuel Tresserras (CAC), Vicenç Villatoro (escriptor).

El meu país sencer

cebramcat | 22 Gener, 2006 18:21 | latafanera.cat facebook.com google.com

El meu país sencer
duu el nom de Catalunya,
N'han fet mil bocinets,
d'allò que és carn i ungla.

És una gran nació,
duu nom de catalana.
És més que una regió
a l'interior d'Espanya!

Països Catalans
a l'interior d'Europa:
som i serem més grans
amb allò que ens pertoca.

No volen que hi parlem
la llengua catalana?
Sols volen que hi xerrem
la llengua castellana?

Doncs bé, cal que els diguem
en llengua tan ufana
que sols millor viurem
independents d'Espanya!

Ens fan passar pel tub
de lleis, normes i regles
que fan uns quants tutups
durant aquests tres segles.

Doncs bé, això s'ha acabat,
no ens queda més paciència:
el poble ha espavilat
i va prenent consciència!

És hora que aixequem
la nostra veu ben clara;
és hora que els diguem
ben fort i a la cara:

Deixau-nos ser qui som,
si és que en sabeu, amb ganes:
som una nació,
tenim les quatre barres!

A tots vuit vents del món
les escampam ufanes.
L'orgull de ser qui som
ens mou a flamejar-les.

Som un país sencer
que rep molta de gent.
Qui ve s'hi sent a ple,
tractat amb gran esment.

Qui vol ben arrelar
i entrar dins de la terra,
com un Agermanat
fort i més fort s'hi aferra.

A Catalunya Nord,
o Franja de Ponent
¿qui diu que tot és mort?
La llengua és ben vivent.

Les Illes Balears
junt amb les Pitiüses
parlant clar i català
deixen de ser porugues.

Al País Valencià
i a la ciutat d'Alguer,
com en el Principat
el català s'hi sent.

El meu país sencer
duu el nom de Catalunya.
N'han fet mil bocinets,
d'allò que és carn i ungla.

És una gran nació,
duu nom de catalana.
És més que una regió
a l'interior d'Espanya.

Cecili Buele i Ramis
Secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques

ERC-Illes.

Soldats de Baleares, en missió de pau

cebramcat | 05 Gener, 2006 17:05 | latafanera.cat facebook.com google.com

Vet ací un dels anuncis publicitaris del Govern de les Illes Balears, que demostra el més alt grau possible de respecte institucional cap a la llengua pròpia de Mallorca, la llengua catalana.

Ocupant tres quartes parts de la pàgina 06 del periòdic gratuït (per a la gent lectora) ”QUÉ/Mallorca”, de dijous dia 5 de gener de 2006, s’hi pot comprovar que, efectivament, això és així com és i no com voldríem que fos (ni com les lleis d’aquest país manen que sia!)

Efectivament, s’hi respecta el nom del Govern de les Illes Balears (tres pics) i el nom del lloc (un pic) on s’ha de fer, per primera vegada en la història, un acte institucional “de despedida y de entrega del guión al jefe de la SPFOR XXVII ‘Baleares’” (el Passeig del Born de Palma).

La resta, tota la resta, tot el contengut de l'anunci publicitari -que se suposa que és pagat pel Govern, amb els doblers públics de tota la ciutadania de les Illes Balears i Pitiüses- está redactat íntegrament en llengua castellana.
En plena commemoració del centenari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (any 1906)!

Si així es manifesta el Govern de les Illes Balears ¿com no s’ha de manifestar-hi, també, el delegat del Govern espanyol a les Illes Balears?

Si els que han de donar llum donen fum,
¿què no s'ha d'esperar que arribi a donar aquella gent que ni tan sols vol que ressoni el fum, fum, fum?

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb