cebramcat | 09 Maig, 2006 21:01 |
Divendres, dia 5 de maig, amb la Sala de Sessions de l'Ajuntament farcida de gent arribada de totes les contrades dels Països Catalans, s'iniciaven a Manresa les VI Jornades de l'Opinió Catalana, a les quals també hi assistia un grup considerable de gent de les Illes Balears i Pitiüses, com també del País Valencià.
La intervenció inicial del batle, que servia per donar la benvenguda a assistents i presents a l'acte, anà seguida d'unes paraules pronunciades pel president de l'Opinió Catalana, Fèlix Martí, qui exposà l'objectiu d'aquestes VI Jornades, centrades aquest any en el debat sobre El model català d'integració. Els processos d'immigració i la cohesió social a Catalunya.
Seguidament, el secretari de l'entitat, Oriol Izquierdo, després d'incidir en els tres vèrtexs sobre els quals giren les jornades d'enguany i que són presents a gairebé tots els fòrums que es fan actualment arreu del país, feia la presentació de qui havia d'exposar el tema Immigració, País, Identitat, l'escriptor i antropòleg Joan Francesc Mira, qui girà la ullada cap a la immigració d'avui, a través de l'experiència d'onades migratòries precedents.
L'acte d'obertura de les VI Jornades de l'Opinió Catalana concloïa amb un refrigeri, ofert a tota la concurrència, per part de les autoritats municipals manresanes.
El tema d'enguany és de gran actualitat: 'Immigració / País / Identitat, i ha estat exposat de manera molt clara i explícita per Joan F. Mira, a la mateixa Sala de Sessions que ha aixoplugat tants i tants d'actes rellevants en la història de Catalunya.
S'hi ha parlat de la immigració com un fenomen que, tot i no esser nou, esdevé més visible que mai i presenta connotacions diverses respecte d'altres èpoques.
Amb el títol de l'exposició, que gira entorn d'una matèria tan incerta com és ara la immigració i la identitat, el conferenciant vol fixar l'atenció en quin o com serà el nostre país, la seva identitat, el seu ser, amb aquest fenomen d'abast europeu, en una etapa nova de diversitat creixent que inclou novetats de tot tipus, inclosos el religiós, el social, el polític, el cultural, l'econòmic....
S'hi pretén aclarir o criticar certes postures, adoptades des d'un progressisme ideològic que pretén escampar un cert relativisme absolut respecte dels drets que s'atorguen a la gent que arriba al nostre país, d'una tal manera que vol fer veure que preservar la identitat pròpia del nostre país és adoptar una postura reaccionària.
Quan aquest progressisme ideològic sembla assenyalar com a incondicionalment positiva la diversitat cultural que promou de qualsevol manera, convé remarcar que l'experiència ens hauria de servir per valorar històries d'heterogeneïtat i d'orígens diferents tractats de molts diverses maneres arreu del planeta.
La formació de noves majories que s'han anat imposant i han anat configurant subterritoris on la població autòctona va deixant d'existir, fins al punt que l'autòcton arriba a trobar-se foraster a casa seva, dins del seu propi territori.
El bloc massiu d'immigrants dels anys 50 es podien sentir superiors en alguns aspectes i inferiors en altres. Els immigrants d'avui no conformen tot l'embalum de les onades migratòries en base a esdevenir minories de proletariat o subproletariat.
Una certa condició de 'transmigrant' -persona que no arriba a emigrar del tot, sinó que manté un peu aquí i l'altre allà, que hi va però que no hi va del tot...
S'assenyalen alguns punts de contacte entre l'emigració actual massiva des de l'est d'Europa cap a l'oest, amb l'emigració massiva compartida a Europa per milions d'emigrants del sud d'Europa a la dècada dels anys 60...
S'analitza com a fenomen d'amplària creixent que fa que els anteriors moviments migratoris del sud cap al nord es tradueixin en moviments migratoris de l'est cap a l'oest.
Primer, es produeixen els processos d'assimilació -de fer-se semblants- i després els processos d'integració -de fer-se'n part constitutiva-. Caldrà demanar-se si es pot donar una plena integració sense cap casta de desintegració!
S'escampen tota una sèrie de plantejaments, qüestionaments, preguntes obertes respecte de l'homogeneïtat tradicional històrica, que no sembla repetitible en el futur, i no té per què haver de comportar cap prejudici negatiu.
Sobre els usos i el sentit del concepte de cultura, relacionant-lo amb la raça, amb l'individu i no en la societat.
La cultura i la identitat és quelcom de caire individual només?
Contra conceptes progressistes que neguen el valor de les cultures, de forma clara i explícita, en escrits, llibres i obres que han estat publicades recentment.
És que la llei no ha de poder imposar res contra el dret a la diferència? Que es tracta de ser més part del país nou o més part del país vell?
Què cal fer quan la llibertat personal o religiosa es posa en perill?
Sobre un altre model anglosaxó que s'està imposant: l'enclavament, més que la integració: que cada grup es consideraria eternament d'aquí, però separat en enclavaments diversos. El futur immediat: enclavaments reconeguts institucionalment, mitjançant la separació sobre línies ètniques i culturals.
Sobre la distinció entre ciutadania política i nacionalitat cultural.
Destria de l'etnicitat -pertinença bàsica- la més lligada a l'ascendència familiar que al territori (a l'est d'Europa), i la més lligada al territori que a l'ascendència familiar (a l'oest d'Europa)
Sobre criollisme, hibridació, mestís, mestissatge... obertament declarant-se antimestís, el conferencian considera que no porta enlloc ni aporta res de positiu (concepte i realitat que té més a veure amb el colonialisme del segle XVI a Amèrica).
Conclou el ponent que pentura pot ser puguem evitar noves formes de desintegració.
Acaba amb la formulació d'una pregunta: allò que la prepotència exterior no ha tengut la capacitat d'aconseguir, ho aconseguirà la nostra pròpia incapacitat?
Segon dia.
La llengua i els altres factors d'integració
Amb la presència de més de 130 persones procedents dels més diversos indrets dels territoris dels Països Catalans, que omplen de gom a gom la Sala de la Fundació Caixa de Manresa, a la Plana de l'Om de la ciutat, s'inicia el segon torn de les VI Jornades de l'Opinió Catalana que es fan els dies 5 i 6 de maig de 2006.
Hi acudeix gent de pertot arreu: Alpens, Barcelona (73), Berga, Bonrepòs i Mirambell, Callús, Cambridge, Cassà de la Selva, Castelldefels, Castelló, El Serós, Figueres, Gavà, Girona (5), Igualada, Inca, l'Ametlla del Vallès, l'Hospitalet del Llobregat (2), les Cases d'Alcanar, les Planes de Sant Cugat del Vallès, Lleida (2), Llubí, Manresa (4), Mataró, Molins de Rei, Palma (5), Pallejà, Premià de Mar, Reus, Ripoll, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Guíxols (2), Sant Pere de Torelló, Sant Sadurní d'Anoia, Santa Eulàlia de Ronçana, Sentmenat, Taradell, Tarragona, Terrassa, València, Vallmoll, Vic (2), Vilanova i la Geltrú (3).
A la primera sessió, que gira entorn del tema: La llengua i els altres factors d'integració, hi intervenen, a més d'Alfred Bosch, que fa les tasques de moderador, Fathia Benhammou -d'ascendència marroquina-, Lluís Cabrera -d'ascendència andalusa-, Miquel A. Essomba -d'ascendència camerunesa- i Eunice Romero -d'ascendència llatinoamericana-.
Fathia Benhammou és mestra. Màster en exclusió social, diversitat cultural i intervenció educativa. Forma part de la Xarxa de dones immigrades. Treballa a la Fundació Jaume Bofill coordinant el programa 'Entrecultures', programa de recerca sobre l'acolliment educatiu i l'escolarització de fill/e/s de família immigrades.
Lluís Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954), fundador del Taller de Músics l'any 1979 que ha modificat l'activitat jazzística i flamenca a la península ibèrica sota la seva inequiparable direcció. S'ha llançat al món de les arts escènico-musicals amb l'enregistrament d'Home das Bubas, una inclassificable i densa variant de la andalunya, la dels altres andalusos, la dels novíssims catalans.
Miquel Essomba (Barcelona, 1971), doctor en Pedagogia per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en Psicologia de l'Educació. Ha tengut responsabilitats en grups d'estudi i de recerca sobre el tema de la diversitat cultural i la immigració. Ha estat assessor pedagògic del Pla Calidoscopi de la Generalitat de Catalunya per a la inclusió de fills de famílies immigrades en entitats de lleure.
Eunice Romero, politòloga i investigadora social sobre temes d'immigració i identitat des d'una perspectiva radicalment antiessencialista, instal·lada a Catalunya des de l'octubre de 2003 amb l'objectiu d'estudiar el cas català des d'aquesta perspectiva.
La intervenció més esperada es dóna a l'acte de cloenda, amb la intervenció del sociolingüista Miquel Siguan, presentat pel president de l'Opinió Catalana, Fèlix Martí.
Professor i català amb tendència a anar pel seu compte, parla de temes diversos centrant-se en la immigració. Exposa a la concurrència algunes reflexions sobre el futur del col·lectiu humà català. Comença dient que d'immigracions sempre n'hi ha hagut al llarg de la història de Catalunya; però que també sempre han tengut sentits i significats distints.
Recorda el professor que, entre la primera i la segona Exposició Universal fetes a Barcelona a finals del segle denou i a principis del segle XX, a la dècada dels anys 30, la gent catalana davallava de les muntanyes a les fàbriques, cap a Barcelona, fugint de la misèria; malgrat ja no hi havia tanta de feina com era d'esperar, ni tan bones condicions de tranquil·litat, com eren els anys de la república.
Parla que ni la FAI ni la CNT, aleshores, no eren gens catalanistes, no tenien plantejaments nacionals catalans.
En relació amb immigracions posteriors, les dels anys 50 i 60, assenyala que tenen tot un altre sentit. La procedència de la gent que ve a Catalunya a milers gairebé és única, d'una part d'Andalusia, arriba a trobar feina segura i indefinida a Barcelona, tot i que no s'hi troben vivendes dignes i s'ha de viure en barraques, acaba per integrar-se a Catalunya, sense cap desig de tornar-se'n cap a casa seva.
Si aquesta gentada acaba sentint-se catalana, en bona part és èxit del PSUC, de CCOO, de la UGT, de l'església catòlica que s'afanyaven en la defensa del català i de Catalunya als sectors obrers.
També presenta certes limitacions. Com pot ser el cas de la substitució de la sardana per la fira d'abril. L'acceptació del català, com a primer assaig real d'immersió lingüística, més que d'aquests àmbits, es deu al treball realitzat per les Associacions Veïnals. Esdevé il·lusori arribar a creure que el català esdevindrà la primera llengua d'ús a Catalunya. Tot depèn de voler veure la qüestió de la integració com el vas mig ple o mig buid. El cert és, emperò, que s'aconsegueix que no sorgeixi cap partit contrari a les aspiracions de Catalunya, ni cap partit de nous catalans.
En aquests moments, a l'actualitat, es pot afirmar que el problema més important per a Catalunya és la immigració. D'aquí a vuit anys, potser, en parlarà la premsa en aquests mateixos termes!
La situació d'avui és diferent a situacions anteriors. Llavors venien legalment, tenien el mateix passaport, duien el DNI, etc. Avui dia arriben al marge de la llei, es tracta de gent estrangera amb identitats culturals pròpies, amb identitats culturals diverses.
Solucions màgiques per a un problema com aquest no n'hi ha cap. Allò que és problema, ara, aquí, ja fa temps que l'és en altres indrets d'Europa.
Seria bo fer-ne una breu repassada:
Alemanya
És la capdavantera en la teoria romàntica de la nacionalitat. S'hi pren consciència que es té una manera d'actuar i de viure, una cultura, una llengua, una estreta relació entre llengua i cultura pròpia.
Alemanya roman molt més preocupada pels alemanys que deixen el país i emigren, que pels no alemanys que volen instal·lar-se a Alemanya. Per a aquells, tota casta d'ajuts i facilitats. Per a aquests altres, contractes temporals perquè vénguin i se'n tornin a casa seva. El problema dels infants que arriben a l'escola sense entendre l'alemany crea riscos de fenòmens xenòfobs.
França
La llengua com a element criticable per Alemanya que propugna la llengua dels gals i no el francès. La figura de Rénan, vist per alguns com a sucursal del dimoni perquè trau la conseqüència que França és una nació fonamentalment pel compromís de cara al futur que contrau i comparteix la ciutadania des de la Revolució francesa. Amb aquests premisses, la gent que arriba a França ha d'acceptar aquest compromís ja contret al territori, i sinó que se'n tornin cap a casa seva.
Anglaterra
L'experiència tenguda a colònies, a l'Índia amb Gandhi sobretot, porta Anglaterra cap a la multiculturalitat de la commonwealth. Gent de la comunitat britànica que s'accepten mútuament cadascú així com és, cadascú al seu barri, amb relacions institucionalment establertes.
Holanda
Fa una autèntica teoria que funcionarà durant algun temps i que a l'actualitat està creant clares mostres anti estrangeres.
EEUU
No hi existeix una nacionalitat originària. Tothom que hi entra legalment pot assolir l'acord de ser-ne membre.
Atès tot això, es veu que no és tan fàcil trobar solucions a la immigració. Però tampoc no és tan tràgic.
Ens podem demanar: què podem fer perquè no se'ns trenqui la història?
En un primer nivell, es veu que molta de la gent immigrant a casa nostra hi arriben en condicions il·legals, viuen al marge de la societat, troben feina però no tanta com això, tenen dificultats sobretot referides a la vivenda, fan de classe oprimida entre nosaltres.
Fa la impressió que allò que se'ls pugui donar des de les institucions públiques se'ns el lleva a nosaltres, sobretot a les classes mitjanes i pobres que són les que paguen imposts i hi han de conviure; les reaccions xenòfobes en classes mitjanes i baixes són més previsibles que entre els més rics que, d'una manera o una altra, poden romandre'n més allunyats.
Cal que Catalunya dediqui bona part dels esforços a compensar deficiències que evitin el trencament i la fractura social. Cal donar solucions a les condicions mínimes i que se'n donin explicacions de manera convenient.
En un segon nivell, cal assenyalar que no basta assegurar el menjar de cada dia. Cal muntar un sistema educatiu que respecti les diferències, amb els drets i els deures com a base ideològica comuna per a tothom.
No hauria de resultar tan difícil, si més no per les arrels cristianes i els drets humans de la revolució francesa que s'hi propugnen. A la pràctica, emperò, sol resultar difícil per als educadors i polítics.
A aquests dos eixos fonamentals de cara als emigrants, s'ha de veure què fer perquè siguin catalans.
Bàsicament, que parlin català.
Que acceptin el projecte polític català que propugni l'autogovern de Catalunya, això no funciona a França.
¿Què ens podem proposar sensatament com a objectiu?
La República durà tan poc! El segon Estatut d'Autonomia ens ha donat la Llei de normalització lingüística. Algun error polític s'ha comès en la situació diglòssica produïda, on es dóna una situació de dominació d'una llengua damunt d'una altra, quan hom es proposa recuperar la sobirania política per assolir que la llengua catalana sigui la dominant.
La immersió lingüística havia de portar que a Catalunya fos tan normal parlar català com francès a França.
Però això no és així. És Catalunya un país bilingüe?
Alguns errors produïts:
Pensar i creure que el català és la llengua de la burgesia, enfront del castellà com a llengua proletària.
Passar per alt que el castellà és la llengua d'Espanya i les Amèriques, una de les més parlades arreu del món.
Que el català conviurà amb el castellà i altres llengües en societats cada vegada més plurilingües. Ha de desaparèixer el català? No. S'ha d'actuar. El català té corda.
¿Què vol dir prestigiar una llengua menor en un món pluricultural?
Parar esment al fet que el català té més parlants que la meitat de les llengües reconegudes oficialment a la Unió Europea. Una lluita absolutament justa, però una lluita d'interès purament simbòlic: no augmentarà la presència del català a Europa.
Encara que es tenguin 22 llengües oficials, la Comissió europea decideix la llengua de procediment (anglès, francès, alemany); el maltès no farà res de res, encara que sigui oficial a Europa; a la pràctica, el català oficial a Europa no hi afegeix res de res.
Hi ha un aspecte que cal tenir ben present:
De totes les llengües menors, la llengua que té més presència a internet, la que té una situació privilegiada en el camp de la informàtica i els sistemes de traducció automàtica és el català.
Si la UE vol complir, ha de difondre la possibilitat que s'arribi a les llengües petites. TERMCAT esdevé absolutament exemplar fins i tot per a Madrid que intenta de copiar-ne iniciatives.
Traduccions periodístiques editades en dues llengües cada dia, Catalunya com a centre de difusió de les llengües menors, l'educació i l'ensenyament bilingüe com a experiència única com és ara la catalana, la creació d'un Institut d'Ensenyament Bilingüe.
Això vol dir que no s'ha de centrar tant en el monolingüisme, ni tampoc en l'independentisme com a camí per a la solució.
A finals del segle XIX, mentre a Espanya es produeix una regeneració de la Institució Lliure d'Ensenyament, a Catalunya es fa una plantejament paral·lel que s'ignora mútuament amb una cosa ben senzilla: la pèrdua de Catalunya després de la pèrdua de Filipines com a colònia espanyola.
Hom pot veure que la història no ha donat la raó ni als uns ni als altres.
L'endemà de la independència, amb què anirem a la compra? La moneda la fa la UE. No hi ha res a fer. Als europeus ens anirà bé tenir-la, que no Espanya. Projectes a plantejar de manera realista.
D'altres fotos de les VI Jornades de l'Opinió Catalana a Manresa
NOTA:
Són apunts i notes preses a mà per un dels assistents, Cecili Buele i Ramis.
Defensem nostra cultura cap a tots vuit vents del món; defensem-la a gran altura, sense por ni cap fissura, amb l'orgull de ser qui som. SIAU QUI SOU, MALLORQUINS! SIAU QUI SOU, CATALANS!
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |