cebramcat | 24 Juny, 2006 10:10 |
A les 12 del migdia del 23 de juny de 2006, el blog compta amb tres comentaris fets i 38 notícies relacionades. No té fotos
Per la seva transcendència, se’l reprodueix tot seguit:
Marc Peris:
Crònica d'una detenció il•legal
Aquesta crònica no és una de les meues columnes habituals, malauradament. Abans de que es parle per mi, vull relatar els fets que m'ocorregueren el passat 21 de juny, perquè considere que vaig patir un abús policial, i que aquest podria haver-ho rebut qualsevol catalanoparlant.
El passat 21 de juny, séia en una terrassa de la Plaça d'en Coll, a Ciutat de Mallorca, parlant amb dos amics i la propietària del local, una dona major que ens estava contant una caiguda que havia tingut feia unes setmanes, i que l'havia tingut en l'hospital per trencament de cadera. Encara no havíem pogut demanar res, quan s'apropen dos agents de la Policia Nacional, i ens demanen el DNI, accedint nosaltres immediatament. Jo els vaig preguntar, en Català, quina era la causa de la identificació, al que ells responeren: "No te entiendo" i "Habla en Español que no te entiendo", mostrant a partir d'aleshores una actitud molt hostil. Les formes varen fer posar-se nerviosa la propietària, que els preguntà si també volien el seu. Un dels policies li respongué: "No, el suyo no hace falta", però l'altre digué: "Sí, traigalo, es su obligación", la dona entrà al local, i tot seguit eixí amb ell. La dona, esverada els digué: "Ya me detuvísteis el año pasado, i repetia espantada: "Me vais a detener?". Un dels policies, que tocava constantment un clauer amb la bandera espanyola ben visible, li digué que això no era un DNI, que era una fotocòpia en color plastificada, davant del qual la dona s'esverà considerablement i reiterà la pregunta de si l'anaven a detindre, a la qual el policia contestà "Podemos detenerla". Davant aquesta situació, els vaig dir que em pareixia molt fort, que aquesta dona estava al seu local i que no havia fet res. En aquest moment, després de dir-me "Tú te callas que no hablo contigo", la situació es desencadenà . M'ordenaren que treiés el que duia a les butxaques, i jo ho vaig deixar damunt la taula. Cridant-me em digueren que me n'anés amb ells a part, a un banc de pedra que hi ha a la plaça, la qual estava plena de gent un poc extranyada en aquells moments. Quan estava amb ells, a part, em digueren textualment "Como sigas haciéndote el chulo te vamos a dar de hostias", mentre un d'ells em xafava el peu (anava amb sandàlies), amb la seua bota. En aquest moments jo ja estava prou esverat, amb això vull remarcar que ni em passà pel cap resistir-me a res, ja que temia per la meua integritat física. La gent a la plaça no parava de mirar estranyada, i supose que era això el que feia que els nervis del policia anaren en augment. Em va dir que posés les mans damunt el banc, cosa que jo vaig fer. Ell malgrat tot m'ho repetia constantment, com veié un testimoni que hi era a vora, jo li deia estranyat i esmaperdut "però si tinc les mans damunt del banc!". Procedí a luxar-me un braç i girar-me'l, i a emmanillar-me. En aquests moments, la gent de la plaça, freqüentada per turistes i veïns del barri, començà a exclamar i preguntar que passava, així com també ho feia la propietària de l'establiment, que deia "ell no ha fet res, mos detindran a tots!" visiblement alterada davant la situació. En aquests moments els vaig dir que no estava conforme amb com s'havia procedit amb la identificació, i que em digueren els números de placa. Això els va acabar d'emprenyar pel que sembla, malgrat ser un deure seu, i un avantatge quan no hi ha res que amagar. Em digueren que ja els apuntaven després, jo els vaig demanar si me'ls podien donar en aquell moment. La seua actitud empitjorà, i em digueren que m'anaven a detenir, jo els vaig preguntar per què, i per què m'havien emmanillat si jo no m'havia resistit. Es negaren a dir-me el motiu de la detenció, argüint que ja m'ho dirien a comissaria. Al poc temps, i davant la perplexitat de la gent que hi havia a la plaça, arribà un cotxe de la policia nacional (els dos agents anaven en moto), i el més exaltat m’introduí dins el cotxe colpejant-me amb força el cap contra el marc de la porta. Després li digué: “llévalo a jefatura, que ahora nos encargamos nosotros”. No cal descriure l’efecte que em produïren aquestes paraules; els vaig demanar als dos policies de dins el cotxe si podien estar presents ells o el meu advocat mentre m’interrogaven, al qual em respongueren “te interrogarán ellos” i després “Que te calles ya pesao”, així com “Mira, es que nosotros también somos policías, ¿sabes?”.
Dins la sala d’interrogatori, jo no les tenia totes amb mi, per com havien anat els esdeveniments. Temia que vingueren els dos policies i m’apallissaren. Un altre que entrà a la sala, en vore’m la cara em digué: “Tranquilo que aquí no golpeamos a nadie”. Jo tota l’estona mirava una taca de sang a la paret. Una estona després, entrà el policia que m’havia agredit, jo no li volia mostrar la meua evident preocupació. Un altre agent desconegut a la porta em feia el senyal de silenci amb el dit a la boca. El primer començà a insultar-me, dient que era un “mierda”, i que “la escoria como tu no se merece vivir”, me digué: “Ahora no eres tan chulito de mierda, ahora que no estan tus amigos”. Jo per dissimular la meua angoixa, somreia per l’absurd i l’infantil de la situació, l’agent m’amenaçà: “No te rías que te meto una paliza”, i “No te rías que te vuelo la cabeza”.
Després d’una estona entrà un altre agent que em digué: “mira, no te lo pregunto como policia, sino como persona (literalment), ¿crees que tu detención ha sido correcta o que ha habido irregularidades?”. Jo li vaig contar molt breument el que havia passat, i ell posà una expressió facial que no vaig poder identificar. Poc després, entrà més tranquil el policia que m’havia detingut (pel que he sabut després, hi havia una vintena de persones fora, incloent gent de l’Obra Cultural Balear i del PSM telefonant al delegat de Govern. Em va demanar si volia un advocat, i jo li vaig dir que sí, mentre intentava recordar el nom del meu advocat em digué que com no ho sabia m’assignava un d’ofici. Fent cas omís de la meua demanda, se n’anà. A la fi l’advocada que jo havia triat entrà, i vaig poder anar al bany (no m’ho havien permès) després de quatre hores de detenció. Em comunicaren que es faria un judici immediat, al dia següent a les 11 de matí.
Fora
Mentre jo hi era a dins, també es produïren alguns incidents amb la gent que era fora. Pel que es veu, a la meua companya no la telefonaren malgrat que jo havia demanat que ho feren, i li digueren que jo no havia demanat per ella. No els deien si jo hi era a dins detingut, ni la causa de la detenció. L’actitud hostil dels policies que eren a vora, i dels que m’havien detinguts prosseguí, arribant a amenaçar una de les persones, apuntant-los amb la porra “Como no te calles te meto también dentro”. Una funcionària, visiblement alterada, cridà “Aquí no se habla en catalán, hablad en castellano”.
El judici.
El judici fou completament kafkià. No serví de res aportar dos testimonis, o que els policies es contradiren constantment. Ells declararen primer, i començaren afirmant que se m’havien adreçat en “mallorquí”, que jo m’havia resistit a donar el DNI (després l’altre policia digué que el vaig lliurar immediatament), que jo m’havia resistit “dando manotazos”, i que “aguantamos el chaparrón como pudimos”. A més d’aquestes mentides, s’inventaren que jo els havia dit “policia fascista, sois la policia de Franco, policia represora” i “Conozco al director de la policia, saldré antes que vosotros”. Evidentment, aquestes frases no eixiren de la meua boca. Encara que les haguera pensat, la por a ser colpejat m’haguera fet callar. No conec ni sé qui és el director de la policia a Mallorca, si ho hagués sabut no hagués patit aquests abusos. Tot el judici fou un muntatge, fent-me perdre tota confiança en el sistema judicial, si és que encara en tenia alguna. La jutge feu callar la meua advocada en diverses ocasions, i quan parlava ella, o jo, la cara de disgust era evident, quan no xerrava directament amb qui tenia al costat.
Sé que tota aquesta història pot costar de creure, però és la pura realitat. Mai m’atreviria a afirmar-lo amb aquesta rotunditat si no fos perquè ho vaig patir en primera persona, i així m’ho ratificaren nombrosos testimonis que hi eren aleshores. La impunitat amb què patim aquests abusos ha d’acabar, i per això pense dur endavant una denúncia pública. Un servidor està fart que cada vegada que s’adreça a un policia, de qualsevol cos, en català, la resposta siga la mateixa, arribant fins i tot en casos com aquest a conseqüències molt pitjors. Crec, sincerament, que si els hagués parlat en espanyol, no m’hagueren detingut, i que amb la impunitat de la que gaudeixen, com he pogut comprovar, tots els catalanoparlants podem ser-ne víctimes.
Marc Peris i Carratalà.
Ciutat de Mallorca.
Juny del 2006.
Jordi Balaguer | 22/02/2007, 02:44
No estic segur de la meva sospita, pero posaria la ma al foc que sí. El meu nom es Jordi i sóc de Barcelona. Fa molt anys, tants que quasi be no podria reconéixer a algú d'aleshores si el veiés ara, vaig estar vivint a València. Ara rondo la trentena i en els temps de la meva experiencia valenciana no hi vaig arrivar a cumplir els nou. D’aquell temps recordo algunes coses de les quals ara me’n congratulo, com la meva paciencia per construir maquetes d’avions, pero el que més recordo son algunes persones a les que vaig tenir properes i que ja m’impresionaren fa vint anys.
Avui en dia, en una mena de revelació personal contra la estressant vida que es porta a les ciutats com Barcelona, i de la qual jo n’era particip, em trobo experimentant un alliberació dels meus instints. He plegat les veles de la farragosa tradició cultural que ens duu a invertir la majoria del nostre temps en coses que no ens importen mitja punyeta, i he marxat a un petit poblet coster de Tarragona. He decidit dedicar-me en còs i ànima a allò que des de sempre m’ha mogut els intestins més que cap altra cosa, escriure. Bé, la vida bohèmia, tots sabem, s’ha de completar al menys amb un petit esforç laboral per tal de mantenir les cuatre llenties al plat, amb les que em conformo ara, i treballo a la cuina d’un restaurantet dos dies per setmana. Dos, si us plau, no més. Això em dóna per un piset a la platja, mig prestat per un amic, per menjar agust, per la xocolata negra (que tant m’agrada) i per anar amb tren de tant en tant a Barcelona… I algo més que potser no es imprescindible…
La qüestió es que… en experiències de les del tipus que ara visc, un sent la bonica i natural inèrcia de graspar cap a l’interior. I graspant, graspant... apart de força quantitat d’emocions contraposades que ara intento posar en ordre, m’he topat amb la meva infantil etapa valenciana i amb el lleu anhel de saber que se’n va fer d’alguna d’aquelles persones que tant m’intrigaren ja aleshores. I ves tú… que hi havia un tal Marc Peris, amb el cual vam fer bona amistad durant els cinc anys que vaig estudiar en una petita escola de tall lliberal al bell mig d’un camp de tarongers, anomenada “La Gavina”. D’aquest personatge, per dir-ne d’alguna manera carinyosa, recordo el seu bon humor i la seva destellant destresa dibuixant, així com un gràcia que ja despuntava amb claredat en les seves redaccions escrites. ¡Quant no arrivabem als nou anys!
I Com dèia, graspant, graspant, l’altre día se’m va presentar, en forma de curiosa revel.lació el nom de Marc Peris… I em vaig dir… que se’n haurà fet d’ell? I com en la sorprenent era en que vivim, els avenços tant poden ser esgarrifosos com productius, vaig fer ús de la perillosa eina anomenada “Internet” per averiguar… I si hi ha alguna cosa al “sabelotodo” google? La meva sorpresa es que sí hi havia diferentes coses, incloent-hi una recent polèmica sobre un tal Marc Peris de València. Es clar… en poden haver bastants. Ho sé, visc un pèl aïllat pero encara hi toco de peus a terra. Pero relacionant les referències cercades a la web amb les aptituds que hi recordo d’ell i que destaco més amunt, sumant-hi les fotografíes que he vist, fent un excercici de recomposició fisonómica… Donc sí que podria ser ell! Vaja… Podries ser tu.
Tot plegat no pasaría d’una somera anécdota, es clar…. Pero escolta… Tindria gràcia que fos Així, no? -Se’t desperta el nom d’un vell amic i n’hi trobes existència vint anys després, i ademés amb polèmica inclosa. Una mica a lo “¿Quien sabe donde? treient-ne la cutresa.
Bueno, que si fos així… Doncs : Ei Marc… Que passa, tiu? Com va la vida? Posa t en contacte, payo… Em faria il.lusió.
Cal aclarar que no em considero cap penjat i inclús, amb certa arrogancia benintencionada, (perque ens entenguem) inclús m’atreviria a dir que gaudeixo de cert respecte y carinyo entre els meus…
I mira… i que si no es Així… Doncs res. Us desitjo el millor, espero que els qui hagin de rebre, que rebin bé en el cas d’aquest Marc Peris que no es el que jo pensava, i salud per a tots, i per a mi que he passat una estona entretingut fent el que més m’agrada. Escriure.
I ho sento nois, pels qui s’hagin esgarrifat amb les meves carències ortogràfiques. Encara que la meva llengua materna que tant m’estimo es el català, escrivint em sento més còmode en Castellà. Ningú es perfecte, tu...
I Força Marc Peris! Pels temps de la Gavina! Allà on estiguis…
Claudi | 19/09/2006, 07:10
Tens tot el meu suport!
elisenda | 15/09/2006, 15:20
esther | 31/08/2006, 20:59
almogaver | 12/08/2006, 16:57
macia martorell | 14/07/2006, 05:54
Caterina | 27/06/2006, 08:14
Toni | 26/06/2006, 09:25
Montse | 26/06/2006, 08:53
m. antònia | 26/06/2006, 07:38
josep maria | 26/06/2006, 06:48
roquet | 24/06/2006, 11:11
Biel | 24/06/2006, 10:54
Defensem nostra cultura cap a tots vuit vents del món; defensem-la a gran altura, sense por ni cap fissura, amb l'orgull de ser qui som. SIAU QUI SOU, MALLORQUINS! SIAU QUI SOU, CATALANS!
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
amb gavines o sense
CIL | 22/02/2007, 18:02
Em sembla d'allò més interessant, comprovar que un blog com aquest serveix, si més no, per posar en contacte una gent que durant dècades ha romàs desconnectada. Sia com sia, això de La Gavina em duu més bons records que allò de "les dues gavines" que pretenen sobrevolar pertot arreu...