promocat

PROMOCAT, una de tantes iniciatives cíviques sorgides a Mallorca amb la finalitat de difondre allò que s'hi fa, encaminat a la promoció i ús de la llengua catalana, no solament en l'àmbit de les institucions públiques, sinó també de les entitats i associacions que conformen la societat civil. A càrrec de: www.cecili.cat

Reverendíssim caragol de banya enfonyada

cebramcat | 22 Desembre, 2006 10:11 | latafanera.cat facebook.com google.com

Durant aquestes festes de Nadal i de Cap d'Any, pel contengut i les formes, s'ho paga llegir i tornar a llegir l'escrit de Jaume Santandreu, aparegut a la premsa local mallorquina -segons fa a saber el bon company Guillem Ramis-, amb motiu del fet que -segons afirma- “el bisbe ens ofegà l'esperança, en el funeral de Ferran Bonnín”.

"Per si no fos prou la tristesa per la pèrdua d’un fidelíssim amic com fou Ferran Bonnín al llarg de tota la vida, m’he vist amarat per una ràbia profunda per la postura freda, llunyana i inhumana del bisbe de Mallorca en el seu funeral.

Passen els dies però la indignació, lluny d’amansir-se, s’encén cada cop més.
Aquell silenci compost i devot del bisbe a l’hora de donar testimoni d’un dels seus servidors més sacrificat i coherent, em sembla cada pic més injust, més sibil·lí, més assassí.
Aquell funeral es convertí, de part de la jerarquia, en un autèntic assassinat de la nostra esperança. La callada, el mutisme, la negació mata més que el fals testimoni i que la calúmnia. Contra els qui parlen malament d’un amic —en aquest cas d’un sant amic— tens el dret de rèplica i, si cal, el dret a l’insult. Però davant el mutisme ritualista i hipòcrita només et resta el refugi de la santa indignació, de la ràbia profunda i de la pena inesgotable.

Sent ràbia perquè Ferran Bonnín es mereixia de part del bisbe, que ell sempre estimà, justificà i defensà, un testimoni d’agraïment. El coratjós capellà obrer, el caparrut forjador de grups de reflexió, el cec enamorat del Regne, el constant referent de l’Evangeli, el sacrificat propagador de la bona nova, l’agosarat missioner de cultures llunyanes, l’entestat imitador de l’encarnació de Jesús en cada moment i circumstància, l’obedient fill d’una església madrastra, es mereixia quelcom més calent, humà i tendre que una cerimònia comuna i neutra.
Senyor bisbe, la devoció no es manifesta tancant els ullons, com feis vós, sinó obrint-los com a sols, amb llàgrimes si cal, per mirar fit a fit el rostre dels profetes.

Sent ràbia perquè aquell divendres atziac a la parròquia de la Santíssima Trinitat, el pastor de la diòcesi que, sense haver-lo elegit, hem acceptat i respectat com a cap visible de la nostra església, va malgastar una ocasió única per confortar els seus cristians amb una paraula càlida, sentida i justa d’esperança.
Senyor enviat pel Vaticà per acomplir entre nosaltres la missió que us han encomanat els qui comanden: pensau que mai no se us presentarà cap més ocasió com la que tinguéreu en el funeral de Ferran. El comiat del sant baró de Déu reuní una representació de tots els cristians de Mallorca.
Senyor diví absent: aquell vespre, davant vós, sedegosos d’una paraula de coratge, units per la pena de l’amic mort, teníeu —com no tornareu a tenir mai més— una síntesi de totes les tendències, des del Concili de Nicea fins al Vaticà Tercer. Hi havia tots els capellans fadrins, casats, amistançats, vells, joves, submisos, rebels, retrògrads, avançats, assenyats i folls. Hi eren presents tots els moviments eclesiàstics i eclesials, des dels Cursillos de Cristiandat —presidits pel seu fundador, germà del difunt— fins als resistents grups de cristians compromesos amb la transformació del món a la llum de les benaurances i al servei dels més pobres i desemparats. Tots ells esperaven una empenta de coratge.

Reverendíssim caragol de banya enfonyada: no teníeu cap excusa per al vostre silenci assassí. Allà només hi érem els vostres. No hi havia polítics ni periodistes, ni curiosos ni tafaners. No hi havia ni el més llunyà perill que ningú interpretàs malament el vostre testimoni. Què temíeu? Per què callàreu? Després de més de dos anys de comandament misteriós i personal de la reduïda i malmesa tropa eclesiàstica de Mallorca us toca saber qui és qui, fins al darrer caporal d’esquadra.

En el cas de Ferran Bonnín no us podeu excusar en la manca de coneixença. Ell intentà arribar a vós tot obrint el seu cor i la seva ànima, a través de visites i cartes. I si no coneixíeu de primera mà la seva peripècia evangèlica, per què no la demanàreu als col·laboradors que vós elegíreu personalment, sense plebiscit, fent ús del vostre dret jeràrquic de dictadura? Ells sí coneixien de prim compte cada passa que donà el caparrut servent de l’Evangeli.

Senyor bisbe de Mallorca, permeteu-me, trepitjat com em sent per l’ofensa del vostre silenci assassí, un consell pràctic. Donat que, mentre el Vaticà ens castigui amb bisbes forans, haureu de celebrar els nostres funerals `perquè els capellans ens anirem morint com a mosques, per saber com heu de predicar, llegiu l’homilia que féu mossèn Pere Torres al funeral que la parròquia de Binissalem dedicà al seu estimat ex-rector. Llegiu-la i preneu llum de na Pintora, com deim a Mallorca, en aquesta Mallorca que se us escapa de les mans malaguanyant moments propicis d’acostament com el que tinguéreu en el funeral de Ferran Bonnín.

Que la seva ànima bellugadissa no ens deixi descansar en pau".

Jaume Santandreu
Cartes al director
Última Hora, 20 de desembre de 2006

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb