promocat

PROMOCAT, una de tantes iniciatives cíviques sorgides a Mallorca amb la finalitat de difondre allò que s'hi fa, encaminat a la promoció i ús de la llengua catalana, no solament en l'àmbit de les institucions públiques, sinó també de les entitats i associacions que conformen la societat civil. A càrrec de: www.cecili.cat

Cultura i transició a Mallorca: el cinema (3)

cebramcat | 06 Agost, 2007 09:11 | latafanera.cat facebook.com google.com

Almanco són cinc els capítols sencers que l'autor d'aquest llibre dedica al cinema, un sector de la cultura que incideix tan poderosament en la societat dels Països Catalans a l'època de la transició democràtica, el període que transcorre durant la dècada dels anys 70.

Al primer capítol dedicat al cinema, recull i esmenta algunes de les revistes i llibres sobre aquesta temàtica que considera més interessants en aquell temps.

A diferència de qui signa aquest comentari -que, tot i recordar perfectament la primera pel·lícula que veu quan té 10 anys i la sala on es projecta: Nuestra Señora de Fátima a la Sala Born, de Palma, es reconeix molt poc aficionat al cinema-, Miquel López Crespí, en aquest llibre, es mostra com un d'aquells individus que sap de què va la cosa, en valorar i remarcar la incidència forta que adquireix un mitjà com aquest entre la gent jove d'aquella època a Mallorca.

Descriu amb exactitud la importància que té en la formació -o deformació- de la joventut d'aquell temps la pantalla màgica, els jocs de llums i ombres en la foscúria d'aquelles antigues sales de projecció.

En esmentar aquest assumpte, no pot deixar de fer referència explícita i directa al que és i representa en aquella època la censura feixista sobre qualsevol activitat artística. Sobretot en el cas del cinema.

Recorda i té molt present el fenomen de la censura duita a terme pel feixisme i el nacionalcatolicisme damunt les pel·lícules que arriben a l'illa. Esmenta que amb el número 1 es consideren les aptes per a tots els públics, el 2 per a menors, el 3 per a majors (de 21 anys). Un film qualificat com a 3R (per a majors amb remarques) pot portar directament a l'infern i una valoració “especial” situa el film com a greument perillós.

Parla de l'emoció per aquells cines de poble, les primeres pel·lícules, la màgia de les projeccions, l'efecte de la censura, els talls de tisora clerical-franquista, mites i tècniques, faules i diàlegs, tot quan s'atreveix a arreplegar en un poema amb el qual fa la provatura de deixar constància d'aquest ambient de la infància entorn del cinema: “Sessió contínua” de Temps Moderns (pàg. 51).

Fent una passa cap endavant, recorda i fa present els grans desitjos que manté la gent antifeixista d'aquella època, en demanar a la gent de l'exterior, amb la qual manté correspondència clandestina (francesos, soviètics, anglesos, irlandesos, cubans, txecs, búlgars, etc.), que els enviïn revistes i informacions relacionades amb el cinema dels seus respectius països.

Fa esment de revistes i editorials que ajuden, amb els seus reportatges i crítiques, a consolidar espais de cultura i llibertat, com “Nuestro Cine”, “Triunfo”, “Ediciones de cultura popular”, “Arte y técnica del film”, “Cine y teatro”, “Historia social de la literatura y el arte”, “Historia del cine”, “Cine y lenguaje”, “Cinemateca Anagrama”, “Cine soviético de vanguardia”, “Cahiers du Cinéma”, etc.

Fa al·lusió a un dels personatges que qualifica com el fenomen més interessant en el camp de la cinematografia. Es tracta del cas de l'artista i lluitador exemplar, Orson Welles. El considera un dels personatges més admirables en el món del cinema, de qui admira, sobretot, la seva vida dedicada a la lluita per la dignitat i en defensa de l'Art, així, en lletres majúscules.

Apunta que, amb les seves dues obres genials “Ciutadà Kane” i “El procés” Orson Welles es mereix de concentrar l'atenció en tot un capítol que li dedica, en considerar-lo un dels personatges més interessants i complexos de la cinematografia mundial, autor de films que esdevenen cabdals en la història del cinema.

No solament pel que fa a la tasca de rodar pel·lícules i dirigir-les, sinó també en convertir-se en un dels millors actors del seu temps, interpretant papers molt importants.

Fa al·lusió al fet que, amb el pas del temps i l'arribada de la nova llei del cinema, certes pel·lícules de l'oposició franquista es poden anar filmant, veure i exportar sense tantes limitacions com abans: és quan comença l'allau turística i el règim franquista, mitjançant el cinema, vol donar una imatge més liberal. El públic també comença a premiar amb la seva assistència certes pel·lícules que considera d'oposició al règim feixista.

Aleshores, les tendències dels directors, productors i guionistes són tan variades com ho són les forces que pugnen per un canvi polític dins l'Estat espanyol. Des de propostes més liberals, més agosarades a pel·lícules obertament d'esquerres, un cine molt popular en perspectiva crítica, per fer front a la burda pastisseria cinematogràfica del feixisme més ranci.

Assenyala el cinema de la famosa tercera via , que considera que neix com a alternativa als dos corrents que dominen les pantalles de mitjans anys setanta: el fenomen del saurisme -hermèticament intel·lectual-, i el fenomen del landisme -expressió falsificada i barroera de la realitat espanyola-.

Recorda que a finals de 1977 desapareix la censura, després de seixanta-quatre anys de fèrria vigència, trenta-vuit dels quals pertanyen a l'època de dominació feixista de la burgesia espanyola.

Considera i denuncia que les traïdes de la transició, van barrant el pas a la creació d'un autèntic cinema de les nacions oprimides per l'Estat espanyol. Segons l'autor, amb grans dosis de desencís, els productors i realitzadors proven nous camins per a la indústria cinematogràfica.

Són deu anys seguits de lluita continuada per la dignificació del cinema a l'Estat espanyol (i a les nacions oprimides que hi són incloses), els quals, segons l'autor, deixen per a la història una bona grapada d'obres mestres, entre les quals vol deixar constància d'Arrebato (1980), del director Iván Zulueta. En un altre dels capítols dedicats al cinema, fa una aproximació a Stanley Kubrick.

El defineix com el típic director autodidacte, format a les mateixes sales de projecció, qui projecta un dels manifests antimilitaristes, antiautoritaris i antiimperialistes més importants de la història del cinema: Senderes de glòria, pel·lícula estrenada l'any 1957, ambientada a França en temps de la primera guerra mundial, prohibida a l'Estat espanyol per la dictadura franquista.

Considera l'autor que es tracta d'un dels intel·lectuals que han ajudat a modificar la pràctica quotidiana davant la vida i han empès com un huracà a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que proposa amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques ideològiques.

Creu que és un d'aquests noms que marquen per a sempre la vida, deixant marques indelebles en la sensibilitat de qui s'hi acosta.

Afirma que en l'època de la mundialització capitalista del segle XXI el cinema de Kubrick encara no ha perdut, pel que sembla, la seva capacitat subversiva. “Si algú pot pensar -diu l'escriptor Miquel López Crespí- que aquest tipus de films són pura arqueologia emocional per a gent integrada en el sistema, que va a veure'ls per tal de recordar, sentimentalment, uns anys de disbauxa revolucionària juvenil, va errat a les totes.

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, agost 2007

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb