promocat

PROMOCAT, una de tantes iniciatives cíviques sorgides a Mallorca amb la finalitat de difondre allò que s'hi fa, encaminat a la promoció i ús de la llengua catalana, no solament en l'àmbit de les institucions públiques, sinó també de les entitats i associacions que conformen la societat civil. A càrrec de: www.cecili.cat

Tomeu Mestre “Balutxo”: Això és Alabama! (VIII)

cebramcat | 02 Octubre, 2007 21:12 | latafanera.cat facebook.com google.com

Amb una tongada d'escrits seguits, publicats al Diari de Balears els passats dies 9, 11, 16, 19, 23 i 26 de setembre, el felanitxer Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo”, continua oferint les seves reflexions relacionades amb la realitat lingüística i nacional que pateixen els Països Catalans, hores d'ara, després de dècades de romandre subjectes a una Constitució espanyola que no es pot dir que hagi estat ben parida:

Catorzena reflexió:
Espanya incompleix la seva Constitució!

L’article 3.3 de la Constitució Espanyola estableix: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció».

Especial respecte i protecció m’has dit? Espanya no només no respecta, sinó que maltracta, i no només no protegeix, sinó que reprimeix!

Els idiomes que no siguin el castellà tenen molts menys drets que qualsevol llengua d’un altre estat. Espanya, lluny d’imitar models democràtics d’estats plurilingües, adopta un paper uniformitzador i etnocida.

Aquest paper no és cosa només dels unionistes d’Érmua i altres col·lectius feixistes, sinó que és atiat des del PP i el PSOE. Tant és Acebes com Blanco; Zaplana com Ibarra.

Al Congrés de Diputats espanyol els catalans estan obligats a parlar castellà, però Bush pot parlar anglès! Es dóna la paradoxa que, en la hipòtesi d’una visita del govern andorrà, es parlaria al Congrés el mateix idioma que l’estat prohibeix als «seus» ciutadans!

Una conducta, antagònica a la dels estats plurilingües.

A Suïssa, el romanx només és parlat per un 0'5% de la població (devers 375.000 persones), però els suïssos se senten especialment orgullosos de contribuir a la supervivència i a la protecció d’un idioma que és llengua oficial (com l’alemany, el francès i l’italià).

Els casos de Bèlgica (amb tres idiomes oficials) o del Quebec al Canadà, delaten situacions de respecte democràtic a col·lectius demogràficament molt menors que el dels catalanoparlants a l’estat espanyol.

Espanya no vol fomentar el coneixement de les llengües de l’estat enaltint la riquesa cultural que representa cada idioma.

Podria fer un bon servei a la cultura de tots els seus súbdits i fer cursets de cada un dels idiomes des de les emissores i televisions públiques, establir la vertadera igualtat lingüística en els premis literaris que convoquin organismes públics (en comptes de parlar de «dictadura lingüística» i exigir que ho facin només els ajuntaments dels països no castellans), divulgar els noms i l’obra dels pensadors i escriptors en cada idioma...

Per higiene mental ni que sigui, a la majoria d’espanyols els hi faria més profit conèixer Ramon Llull (no Raimundo Lulio) i Jaume I (no el infante Jaime) que Fernando Savater o «el Sidi» (ells en diuen Cid), per esmentar alguns dels seus nocius mites.

Tampoc no els faria nosa estudiar Ausiàs March o Rosalia de Castro, com ens fan estudiar Espronceda.

No fan ni faran res d’això, perquè, com diu Raimon, no només ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, sinó que ens volen fer creure que la nostra és la d’ells!

Per això Espanya no es limita a no reconèixer les «seves» llengües en el «seu» estat, sinó tampoc en el territori de cada una d’elles (excepte el castellà). Les interpretacions del Tribunal Constitucional en cas de conflicte lingüístic, afavoreixen els hipotètics drets dels espanyols (pobres víctimes de la immersió!) i denigren els drets dels catalanoparlants.

Un dels punts més negres (a banda dels col·lectius armats) és l’àmbit de la Justícia. Una ironia macabra tractant-se d’un espai on els jutges han de defensar la igualtat i, en canvi, fomenten els discrims.

On rau el quid de la qüestió? Molt fàcil: els espanyols no consideren seu (ni volen!) cap altra idioma que no sigui el castellà. Fins i tot, és habitual escoltar espanyols que s’han volgut fer creure que els catalans parlam català «només per molestar».

Dos dels joves maltractats en els darrers tres anys (un per la guàrdia civil a Barcelona, l’altre per la policia espanyola a Palma) varen explicar una coincidència sospitosa. En ambdós casos, representants de les «forces (això sí!) de seguretat (això no!)», els varen entimar: «¡Es que lo haceis por cojones. Hablais catalán por cojones!».

I clar, per dallons els seus! Així que tothom a parlar la seva llengua i a aprendre a dir «baja la jaula, Juan» a veure si agafam càncer de gargamella!

És obvi concloure que si la Constitució d’Espanya no ens empara (i no ho fa), no hauríem de perdre més temps i procurar enllestir la nostra.

(continuarà si el Director d’aquest diari m’ho permet).

Bartomeu Mestre i Sureda,
autor de LA IDENTITAT REEIXIDA

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb