promocat

PROMOCAT, una de tantes iniciatives cíviques sorgides a Mallorca amb la finalitat de difondre allò que s'hi fa, encaminat a la promoció i ús de la llengua catalana, no solament en l'àmbit de les institucions públiques, sinó també de les entitats i associacions que conformen la societat civil. A càrrec de: www.cecili.cat

Bartomeu Mestre "Balutxo": Això és Alabama (XI)

cebramcat | 19 Octubre, 2007 11:03 | latafanera.cat facebook.com google.com

A diferència de la desena d'articles anteriors, que han estat publicats successivament al Diari de Balears, amb aquest que fa onzè se n'inicia una sèrie d'inèdits amb els quals Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo” continua fent pública la seva

Devuitena reflexió:
La llengua és el darrer vestigi d'una identitat.

Abans de perdre l’idioma es perden molts d’altres signes. El territori, per exemple (i sense territori no hi ha nació!). O la cançó del camp. O el més important: la consciència de poble.

Som gent feinera, austera, imaginativa i de paraula. Som gent de la mar, però no de barques cremades; gent de jardí, de la terra i no de quarters ni de la guerra. Som un poble que no exhibeix el dolor, sinó que el sublima amb discreció. No ens excedim en verbalitzar els sentiments, perquè sabem que s’expressen millor amb la mirada o amb l’abraçada.

Com així aquest poble nostre de bruixes, de pagesos i de brodadores veu malmenats els signes d’identitat? Ara i aquí ens empelten (patrocinada) una feria de abril quan podem anar a fira als nostres pobles per a veure el bestiar (el del mercat i el dels casinos), per menjar un bon frit i practicar l’art de la conversa i del debat.

Ara i aquí ens agredeixen l’ànima amb música estrident a les totes a les nostres platges. La uniformització anorrea la personalitat.

Ara i aquí ens volen salpar aquelles vetllades comunicatives, les cançons populars, el sortir a prendre la fresca a l’estiu, el regar la carrera, el tallar rama, el tenir el rebost a punt d’una visita imprevista amb una dolça per allepolir els infants mentre aprenen dels grans les dues grans virtuts catalanes: la del respecte i la de l’afecte.

S’ha de ser molt curt de gambals per no aprofitar el brollador d’idees i d’emocions que ens regalen les cançons i romanços dels nostres pobles.

Els qui no volen veure la seva pertinença nacional, ben diferenciada de la que ens adjudiquen, potser és per no haver-la de defensar.

En tot cas, pot escollir entre les dues definicions que li brinda el poeta eivissenc Marià Villangómez:

“Que som terra catalana
ja és ben fàcil d'advertir,
llevat que un tengui lleganyes
o cervell de ratolí.”

Denovena reflexió:
Espanya usurpa i assimila els nostres mites.
De tothom és coneguda la conducta antipedagògica d’alguns pares que, quan l’infant ha fet una gràcia, un dels cònjuges braveja a l’altre allò que ha fet “el meu fill”, però si ha estat una polissonada, aleshores retrau allò que ha fet “el teu fill”.

Hi ha estudis documentats (Un puput de cresta molla o El País, la quinta columna) que desemmascaren l’anticatalanisme dels mitjans de comunicació assignant el gentilici en funció del mèrit de les persones.

Joan Miró és un pintor espanyol; Ramon Mercader, l’assassí de Troski, català; s’amaga que Agustina “d’Aragó” era barcelonina... ABC, La Razón, la COPE, El Mundo (tan antinacionalistes) com les televisions públiques d’Espanya (autonòmiques incloses) multipliquen l’exhibició del patriotisme més ultranacionalista.

D’aquell “¡Arriba España!” franquista a l’actual “¡Aupa España!” no hi ha distància!

On aquest pamflet nacional es demostra més barroer és a l’àmbit esportiu. D’una banda, es promou i magnifica la competitivitat (guanyar és l’únic objectiu) i, evocant antigues glòries (amb permís de l’enfonsada “invencible”), es relaciona la victòria amb Espanya (mai no s’havien vist tantes de banderetes, tants de polítics, ni tanta de família reial).

De l’altra, es creen referents per enlluernar la ciutadania, molt especialment els infants, i inundar-la d’espanyolitat.

Siguin els tennistes, sigui l’equip de bàsquet, sigui el de futbol o el dels hoqueis, sigui el món de les motos o sigui qualsevol altre esport, Espanya fa seus els noms més rellevants (Gassol, Nadal, Pujol, Xavi, Moià...) i els segella amb la bandera.

Naturalment que fan els numerets que calguin per impedir que les diverses nacions de l’estat puguin tenir seleccions pròpies.

Naturalment que no volen ni sentir parlar de la Gran Bretanya, on les seleccions nacionals (Gal·les, Escòcia, Anglaterra i Irlanda) s’enfronten amb passió.

Els mallorquins sabem bé el motiu: d’haver disposat d’equip nacional hauríem guanyat la Copa Davis abans que Espanya.

Hi ha molts d’altres exemples. Per això, Espanya practica el lema franquista: ¡una grande y libre!

(continuarà si el Director d’aquest diari m’ho permet).

Bartomeu Mestre i Sureda,
autor de LA IDENTITAT REEIXIDA

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb