promocat

PROMOCAT, una de tantes iniciatives cíviques sorgides a Mallorca amb la finalitat de difondre allò que s'hi fa, encaminat a la promoció i ús de la llengua catalana, no solament en l'àmbit de les institucions públiques, sinó també de les entitats i associacions que conformen la societat civil. A càrrec de: www.cecili.cat

Bartomeu Mestre "Balutxo": Això és Alabama (XII)

cebramcat | 22 Octubre, 2007 08:27 | latafanera.cat facebook.com google.com

A diferència dels 10 primers articles, que han estat publicats successivament al Diari de Balears, amb aquest que fa dotzè se'n continua una sèrie d'inèdits, amb els quals Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo” continua fent pública la seva:

Vintena reflexió:
Hem de voler comandar a ca nostra! L’any 1991 al Teatre Principal de Palma es reuniren representants d’entitats empresarials, sindicals, culturals, universitàries, socials, mediambientals i religioses per aixecar un clam a favor de la llengua i l’autogovern. Era un crit de protesta davant del tracte colonial.

Les organitzacions tenien credibilitat, perquè hi havia persones amb cara i ulls. El President de la CAEB, Francesc Albertí, va patentar la frase “Espanya és un mal negoci!”. Alexandre Forcades, conseller d’Hisenda, desvetllà l’espoli que patíem, amb un dèficit de devers tres-cents mil milions de pessetes d’aleshores; un parell de pressuposts de la Comunitat!

El robatori no s’ha aturat mai i ens converteix en la mamella d’Espanya.

L’any 1932, l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Mallorca i Eivissa reclamava el Concert Econòmic (com a les comunitats basques). És a dir, les competències fiscals per, després, passar comptes amb l’estat, però amb la bossa en el nostre calaix.

Ara, 75 anys després, patim una extorsió al galop. La classe política n’és conscient, però ha reculat amb una actitud tan covarda que mereix ser qualificada de traïció; el terme que va utilitzar Xirinacs per definir l’abandó dels líders en les reivindicacions més bàsiques.

A ca nostra comanda el veïnat i ningú no li atura els peus. Al contrari, esperam amb la boca badada al vent les propines; la torna dels nostres propis recursos! Vivim de les miques mentre del nostre blat els altres en fan coques!

Quan dos expresidents de la Generalitat de Catalunya (Pujol i Maragall) parlen d’un nou tancament de caixes (un boicot fiscal contra l’extorsió) a les Balears i Pitiüses, on la cosa és molt més greu, els cinc darrers consellers d’Economia han fet de bones persones; de vernacles. Ells no convocarien mai la societat civil per omplir el Teatre Principal i vindicar una cosa tan senzilla com voler administrar els nostres recursos. Com a qualsevol casa normal!

Vint-i-unena reflexió
La nostra solidaritat no té tornada! A les èpoques de major pobresa, quan els nostres avis es veien obligats a emigrar (Argèlia, França, Argentina...), Espanya no va equilibrar la nostra economia. Érem les illes oblidades; una roca tirada dins la mar com va dir Pere d’Alcàntara Penya.

Ara, en canvi, cada dos per tres ens recorden el concepte de solidaritat... amb trampes! Per ser solidaris cal un principi fonamental: la voluntat de ser-ho! Tothom ha de poder decidir com i quant de solidari ha de ser i designar amb qui vol ser solidari i amb qui no fa cap falta! Ningú no ens ha de ficar la mà a la cartera i decidir quina ha de ser la nostra solidaritat i cap a on ha d’anar, perquè això és espoli.

D’altra banda, ningú no ens ha de donar lliçons de solidaritat. L’hem practicat i no n’hem rebut! Diuen que les comparances són odioses? Perfecte! Quan l’any 1844 a Felanitx va esdevenir la catàstrofe que causà 414 víctimes mortals (moltes més que l’atemptat de l’estació de Madrid de fa tres anys), ningú no va acudir amb ajuts solidaris. Ni quan patírem la fil·loxera. Ni quan esclatà el polvorí de Sant Ferran.

Al contrari, Espanya ens espoliava com ara: “El embargo de bienes en Mallorca va tomando ya un carácter muy serio. No basta la contribución directa, crecidísima, sino que le siguen el impuesto de la sal, los consumos, el recargo, la cédula personal, el impuesto del timbre y otros que hacen insostenible la situación del infeliz contribuyente”.

Si les malifetes que hem vist a Barcelona (desgavell dels trens de rodalies, apagades de llum, caos de l’aeroport, l’esfondrament del Carmel...), o a Palma (un metro recentment inaugurat que s’inunda, un centre inaugurat sense llum ni mobles...), haguessin passat a Extremadura o a Castella, hauríem vist reaccions de suport solidari espontànies i immediates.

Aquí no. Aquí només tenim una finestreta: la de pagar! La de ser solidaris per decisió aliena! I després els espanyols diuen que els mallorquins, i els catalans en general, “¡son muy suyos!”. Tant de bo ja ho fóssim!

(continuarà si el Director d’aquest diari m’ho permet).

Bartomeu Mestre i Sureda,
autor de LA IDENTITAT REEIXIDA

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb