promocat

PROMOCAT, una de tantes iniciatives cíviques sorgides a Mallorca amb la finalitat de difondre allò que s'hi fa, encaminat a la promoció i ús de la llengua catalana, no solament en l'àmbit de les institucions públiques, sinó també de les entitats i associacions que conformen la societat civil. A càrrec de: www.cecili.cat

Bartomeu Mestre “Balutxo”: Això és Alabama (XIII)

cebramcat | 23 Octubre, 2007 08:53 | latafanera.cat facebook.com google.com

Els 10 primers articles d'aquesta sèrie han estat publicats successivament al Diari de Balears. Amb aquest que fa tretzè, Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo” continua publicant-ne d'inèdits, amb els quals escampa la seva:

Vint-i-dosena reflexió:
Espanya sap que no som espanyols!

Dia a dia, certificam com Espanya tria l’àmbit d’aplicació de la llei als seus súbdits, en funció de la condició de si són o no espanyols.

Els qui han de fer complir les lleis, discerneixen: els espanyols tenen tots els drets i els qui no ho són només tenen deures.

És evident, per tant, que nosaltres no som espanyols. Però no perquè ho hàgim decidit, sinó perquè ells ho saben. Per això (democràtics?) no volen sentir parlar del dret d’autodeterminació i això que, igual que hi ha gent que creu ser Napoleó o un moix, trobarien mallorquins que creuen ser allò que els han dit que són els que no ens deixen ser qui som!

No, les lleis espanyoles (la Constitució al capdavant) no són igualitàries. Aquesta afirmació es constata empíricament. Entestar-se en fer pedagogia per convèncer de la nostra realitat nacional és un acte de candidesa infinita! Santa innocència! La classe dirigent de la política espanyola sap molt bé que no som espanyols.

Però hi ha una altra cosa que, per a ells, és molt més important: saben que sense nosaltres ells no són res! Per això ens volen espanyols a la força i anorrear la nostra identitat, principalment la llengua dels nostres pares i de Ramon Llull!

Voler que ens deixin ser espanyols en terreny d’igualtat, és com creure que la guineu ens vigilarà les gallines. No hi ha miracles. Ara i sempre cal resistir i mantenir-nos lleials al “siau qui sou”. SIAU QUI SOU I NO FOTEU!

Vint-i-tresena:
Hem d’evidenciar els errors de la nostra gent!
Evitar l’autoodi no ens ha de fer perdre l’autocrítica. El comportament pusil·lànime, quan no servil, de la nostra classe dirigent i l’entorn mediàtic que l’avala, no ens ha de fer còmplices de la seva actitud acomodatícia al poder. Els intel·lectuals han de mantenir una veu crítica i mordaç.

És cert que els poetes compromesos fa temps que no canten! Hem perdut veus deixondidores (Salvat Papasseït, Foix, Salvador Espriu, Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Guillem d’Efak, Vicent Andrés Estellés...) i la majoria de les veus novelles han desertat o s’han instal·lat contra natura en els llocs que haurien de vigilar.

La democràcia es fonamenta en el control del poder. Si es perd la crítica, el poder s’ensenyoreix dels càrrecs públics, es perd la vocació de servei a la ciutadania i no es corregeixen els errors. És necessari denunciar les desviacions i exigir polítiques que garanteixin la protecció de la nostra llengua, que estimulin el prestigi cultural i que promoguin avenços en el camí de l’autogovern.

Vint-i-quatrena reflexió:
Hem d’aprendre dels altres!
Ningú no neix ensenyat. Això fa que l’aprenentatge sigui un camí llarg que, per anar bé, ens ha d’acompanyar tota la vida. Si volem garantir la supervivència de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra nació, hem d’aprendre de totes les lluites per les llibertats que ens han precedit. És important estudiar els processos que han reeixit, analitzar el comportament dels seus líders (Bolívar, Martí, Lord Byron, Fannon, Ghandi, Ibarretxe...), valorar les etapes de cada procés d’alliberament.

Cal efectuar el diagnòstic correcte i tenir en compte les circumstàncies de cada moment històric. Els mètodes de lluita prescriuen amb el temps, però la defensa de les llibertats no caduca mai.

No vivim avui la situació que va fer que Argèlia s’alliberàs del colonialisme francès l’any 1960. Tampoc no vivim la situació que va permetre la independència de l’Índia (1947) o la creació de l’estat d’Israel (1948). No som part de l’alliberament generat en tomar el mur de Berlín ni de l’esqueix iugoeslau que, l’any 1991, permeteren l’alliberament de nacions sotmeses (Croàcia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia...). Tampoc no podem plantejar un “divorci amistós” com el cas d’Eslovàquia i Txèquia (1993) o, el més recent, de Montenegro (2006) amb un simple referèndum d’autodeterminació.

Això no obstant, es pot aprendre de totes aquestes lluites. Només hi podem guanyar!

(continuarà si el Director d’aquest diari m’ho permet).

Bartomeu Mestre i Sureda,
autor de LA IDENTITAT REEIXIDA

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb