promocat

PROMOCAT, una de tantes iniciatives cíviques sorgides a Mallorca amb la finalitat de difondre allò que s'hi fa, encaminat a la promoció i ús de la llengua catalana, no solament en l'àmbit de les institucions públiques, sinó també de les entitats i associacions que conformen la societat civil. A càrrec de: www.cecili.cat

“Moments viscuts”, autobiografia del músic català Enric Morera i Viura (III)

cebramcat | 27 Setembre, 2009 18:09 | latafanera.cat facebook.com google.com

Enric Morera i altres músics del seu temps

Els estudis de música que fa Enric Morera i Viura a Brussel·les el fan diferent a d'altres músics catalans de l'època, músics modernistes també, amb els quals manté certs enfrontaments i divergències que l'impulsen a manifestar-ho a la seva autobiografia.

El cas més evident i notori és el del seu mestre català, també modernista, Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa, 1841 – Barcelona, 1922).

L'autor dedica un grapat de pàgines del seu llibre autobiogràfic (p. 32) a contar la rebuda feresta que li fa el seu mestre un bon dia que pren la decisió d'anar a saludar-lo “no com de mestre a mestre sinó d'amic a mestre”.


Caricatura de l'autor que apareix publicada al llibre autobiogràfic de Morera

Aleshores manifesta que s'hi sent profundament i dolorosament enganyat, perquè, com diu ell, durant tot el temps passat a Barcelona el mestre Pedrell no li ha ensenyat res de res; però quan el deixeble Morera torna de Brussel·les fet un home, el mestre Pedrell s'hi comporta com si hagués estat ell mateix qui li hagués ensenyat tot quant sap el deixeble Morera, vint-i-quatre anys més jove.

Com a conseqüència d'aquella visita, l'endemà mateix ja es troba tan malament que cada dia empitjora, fins al punt que ha de fer llit durant dos mesos seguits. La tristesa l'envaeix cada cop que rep la visita del metge, dues vegades al dia. Un fort neguit li recorre per dintre del cos...

Restablert, fort i alegre, es torna posar a treballar. La trobada amb un amic seu de temps enrere el mou a compondre la seva primera obra per a orquestra “Dansa de Gnoms”...

Quin rebombori arma amb l'anunci d'executar aquella primera obra seva per a orquestra! S'hi diu que allò no és música; que sona molt malament, que l'autor és molt dolent, que els instruments no poden fer mai el que ell ha escrit...

Es diu i es fa tot l'inimaginable perquè l'obra no s'arribi a estrenar mai. Però, com afirma l'autor, una orquestra composta per la flor del professorat de Barcelona, en acabar la primera llegida, romp en una gran ovació... I la reacció del mestre no torba a expressar-se:

“No m'han pogut perdonar el que jo hagués desertat del seu cenacle per anar a cercar a fora de casa el que ací era impossible de trobar i que no m'hagués resignat a ésser un fracassat com ells” (pàg. 57).

I Enric Morera no es cansa ni defalleix i continua treballant en l'àmbit de la música que li és pròpia, la que considera que s'ha d'impulsar i escampar. A la Meca del modernisme, Sitges, fa sentir per primera vegada a l'Estat espanyol música de César Franck (Lieja, 1822 - París, 1890), el seu Quintet... També fa sentir-hi per primera vegada música de Vincent D'Indy (París, 1851 - 1931), a l'Ateneu Barcelonès.

Tot i amb això, resultarà molt més significativa la percepció que mantendrà de la música popular catalana durant tota la seva trajectòria musical. Ell mateix reconeix al seu llibre que quan té consciència de les nostres cançons populars, tan belles per la seva riquesa melòdica i rítmica, s'adona que allò que els fa mal no és res de tot això, sinó més bé l'harmonització que hi posen els deixebles de Pedrell: simulen que fan pàtria, acumulant cançons espanyoles, més o menys autèntiques, troben el llit ben parat amb les cançons populars i s'hi ajauen, manifesta l'autor.

Per aconseguir la sentor de la terra, sosté el mestre, s'ha d'haver estudiat molt i estimar més la Pàtria. De fet, músics que proven d'estudiar amb ell, anant a ca seva amb l'afany que els ensenyi l'après a Brussel·les, en veure que és qüestió d'estudiar molt de temps, al cap d'uns pocs mesos ho deixen córrer. Al·leguen que l'autor no sap ensenyar bé i que no vol donar les receptes que manté guardades zelosament...

Quant a les crítiques de Morera als músics del seu temps, molt pocs en surten ben parats.

De Lluís Millet i Pagès (El Masnou, 1867 - Barcelona, 1941), músic i fundador de l'Orféo Català, un dels pocs que no prova d'estudiar amb ell, diu que li va sentir una obra per a orquestra i que era tan poca cosa que no es va poder estar de dir-li que no li agradava.

D'Amadeu Vives i Roig (Collbató, Baix Llobregat, 1871 - Madrid, 1932), que segons l'autor és el que més hauria fet si hagués estudiat, enmig d'un ambient fàcil de música carrinclona de sarsuela espanyola i de músics que també hi han nascut, s'hi trobà bé, a Madrid.

D'Enric Granados i Campiña (Lleida, 1867 - Canal de la Mànega, 1916) diu, reconeixent-li cert talent també, que s'agafa a la música espanyola com altres catalans, amb l'intent d'explotar-la amb més facilitat.

Els enfrontaments es fan més que evidents...

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, setembre 2009

(CONTINUARÀ)

Comentaris

Anton Maria Dilla

morera

Anton Maria Dilla | 18/04/2012, 23:19

Estic treballant en una biografia de la soprano Maria Barrientos. M'interessaria saber si en l'autobiografia de Morera consta alguna relació d'aquest amb Jorge Keen, que va ser marit de la Barrientos. Separat el matrimoni, Morera continuava mantenint l'amistat amb en Keen. Havien estudiat música plegats; es coneixien per algun altra motiu? I, va ser en Morera qui va presentar la Barrientos a en Keen? En diu alguna cosa d'aixó el llibre? Moltíssimes gràcies per atendre'm

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb