promocat

L’Obra Cultural Balear convida a iniciar junts les Festes de Nadal, en la Nit de la Cultura 2005 que organitza dissabte, dia 17 de desembre, a l’Auditori de Sa Màniga, a partir de les 21:30 hores.

S'hi vol retre homenatge a Guillem d’Efak i s'hi vol promoure la unitat de la llengua catalana i la cohesió social mitjançant l’idioma.

D’artistes convidats, n’hi ha un bon grapat que hi actuen sota la direcció artística d’Antoni Parera Fons:
*** Joan Pons
*** Joana Pons
*** Lloll Beltran
*** Cap.Pela
*** Joan Miquel Oliver
*** Joan Martorell
*** Capella Mallorquina

Es recomana que se’n reservi el lloc, adquirint amb antelació les entrades imprescindibles –al preu de 20 € cadascuna-, atenent les places limitades amb què compta l’Auditori de sa Màniga, a Cala Millor (Sant Llorenç des Cardassar).

Es tracta de la primera notificació que fa la nova Junta Directiva, escollida a l’Assemblea Extraordinària de Socis celebrada dia 29 de novembre,amb la qual s’adreça als socis de l’entitat.
Un equip de gent més reduït que l’anterior, però ben cohesionat i disposat a assumir els reptes que té l’entitat, que, com a principal objectiu s'ha marcat fer de l’OCB una eina útil per treballar a favor de la nostra llengua, de la nostra cultura, dels nostres drets com a poble i de la integració dels nouvinguts”.

Com s’assenyala a l’escrit de la Junta, ”És de vital importància que la nostra gestió estigui basada en la transparència, l’austeritat i l’eficàcia”.

Resulta particularment significativa, tenint presents determinats esdeveniments que es van repetint un dia i un altre al nostre entorn més immediat, que la nova Junta Directiva de l’Obra Cultural Balear vulgui aconseguir ”una OCB amb capacitat de resposta davant les agressions que pateix la llengua catalana, eficaç en la defensa i promoció de la llengua i la cultura pròpies de les Balears".
Per aconseguir-ho, es vol definir un nou model d'entitat, amb més serveis per als socis i les delegacions territorials, més obert als nous mallorquins i preparat per afrontar els nous reptes de la Mallorca del tercer mil•lenni.

Un cop assenyalades les prioritats d’actuació pels primers mesos de gestió amb els quals s’ha d’enfrontar la nova Junta Directiva, es reconeix que la responsabilitat assumida és molta i que l’OCB no es pot permetre estar més temps paralitzada o amb un funcionament ralentitzat.
Però també es veu com una entitat viva, dinàmica i formada pel bo i millor de la ciutadania mallorquina.
S’espera que, amb el suport d’aquesta ciutadania, s’aconseguirà fer que l’OCB, com a vertader cor del nostre país, torni a bategar amb força i a irradiar la il•lusió necessària per posar el nostre poble en moviment.

La primera gran prova de foc, ja l'ha de superar aquesta nova Junta Directiva, amb la mateixa organització i celebració d’aquesta XIX Gala Premis 31 de Desembre.
Als ulls de certa gent, ja comença a mostrar les seves grans dosis d'agosarada valentia, quan s'atreveix a fer-hi front, tot i comptar amb un període de temps tan curt: 14 dies laborables!

Coratge i endavant!

Som un ciutadà indignat, pel tracte vexatori que una colla de policies espanyols han infligit a una ciutadana mallorquina, pel simple fet que s’hi volia expressar en català, en plena via pública de Palma.

Fa bé aquesta valenta dona, en denunciar-los públicament, amb tots els mitjans que facin falta, per tal d’evitar que es tornin a repetir d’altres casos com el que li ha passat a ella.

No és de rebut que, en aquestes alçades del segle XXI, en plena construcció europea, hàgim de romandre subjectes a tractaments tan impropis d’una policia que vol ser democràtica, com el que ha rebut aquesta veïna, membre de la Junta Directiva de l’Associació de Veïnats del Camp Rodó.

Com que consider que es tracta d’un vertader atac frontal al dret que té d’usar la llengua catalana sempre que vulgui, sobretot si es tracta de fer-ho amb funcionaris públics, vull encoratjar-la a posar el cas en mans de la justícia, perquè determini si ha estat correcta o no la seva actuació, i si ha estat correcta o no l’actitud adoptada per uns efectius de la policia espanyola que l’han duita a Comissaria, vés a saber tu per què!

És lamentable que, en una Mallorca que pretén ser mirall mediterrani, pont de mar blava democràtic, entre el nord d’Àfrica i el Sud d’Europa, hi hagi una dona que s’hagi sentit maltractada, com si fos una delinqüent, com una ciutadana que no pot anar tranquil•lament pel carrer, expressant-se educadament en la llengua que ha après dels pares i padrins.

Aquesta colla de policies, al meu mode de veure, no solament no tenen cap dret a bravejar d’infringir les lleis i normes vigents sobre seguretat ciutadana, conduint el vehicle de forma temerària, a gran velocitat per carrers cèntrics de Palma, sinó que tampoc no tenen cap dret ni un a fer ostentació de tractar amb menyspreu i prepotència una ciutadania, que no fa res més que adreçar-los la paraula en català.

És de lloar l’actitud adoptada per Joana Estarellas i Dolç, qui, després d’haver-s’ho pensat molt, ha reflexionat sobre els fets i els ha volgut denunciar davant l’opinió pública i les autoritats; veient que s’ha arribat a un punt en què resulta del tot inacceptable que se la consideri i tracti com una delinqüent pel simple fet de parlar en català.

No hi ha dret que se’ns tracti d’aquesta manera, a la gent que volem parlar en català a Mallorca!
Tenim lleis al nostre favor.
Les autoritats s’hi han d’implicar amb molta més fermesa.
No pot ser que hàgim de suportar tanta humiliació.

En aquestes alçades del segle XXI, ja no hi val que se’ns digui que, com que són uns efectius joves que venen d’Andalusia i no saben ni entenen el català, s’ha de ser comprensiu amb ells i se’ls ha d’entendre: parlant-hi en castellà!

N’hi ha que ja n’estan farts, d’haver d’anar girant la llengua cada dos per tres, i que ja no els dóna la gana deixar de parlar la llengua que els han ensenyat, pares, mares, padrins i padrines...
S’estimen més reclamar que l’aprenguin els funcionaris públics espanyols, abans de venir a guanyar-se les sopes a Mallorca!

En el cas de Joana Estarellas, es veu ben clar que ha pres la decisió de denunciar-ho públicament, no tant per una qüestió de caire polític, tècnic o administratiu, sinó per simples raons sentimentals.
Es tracta d’aquest sentiment profund que de cada vegada es va fent més intens dins ella i que la duu a estimar-se aquesta llengua de bon de veres.

Na Joana esdevé una d’aquelles persones que s’han tornat incapaceas d’acceptar passivament que se’ls impedeixi d’usar la seva llengua pròpia, la llengua catalana.
Enhorabona.
Coratge i endavant.

Cecili Buele i Ramis
Ciutadà de Palma

L’ús cívic de la llengua catalana a Mallorca posa de relleu un molt baix nivell democràtic en el comportament policial espanyol

És el cas d’aquesta ciutadana que treballa com a funcionària de carrera a l’Institut Balear d’Estadística.
Els fets succeeixen entre les 12:30 i les 13:30 de dilluns, dia 5 de desembre de 2005.

Mentre la ciutadana circula pel carrer de Sant Llorenç, del Puig de Sant Pere, s’adona que un cotxe s’hi acosta a gran velocitat.
Intenta recriminar el conductor, fent-li veure que no pot transitar d’una manera tan temerària per una via tan estreta...
Quan el vehicle és a la seva alçada, la ciutadana se’n dóna compte que es tracta d’un vehicle de la policia espanyola.
En baixen els dos ocupants, que hi adopten una actitud força agressiva i prepotent.
La ciutadana els diu, en català, que no hi poden circular tan veloçment.

Totd’una l’escometen amb aquestes:
- No he entendido ni una sola palabra de lo que acaba de decir. Hábleme en español.
La ciutadana reconeix que en aquell moment, en lloc d’actuar amb el cap fred, pren la decisió de reaccionar amb el cor i s’afanya a continuar expressant-se en català.
Insisteix al policia més vehement que allò no són maneres de conduir un cotxe per un carrer tan estret:
- Y usted qué sabe la prisa que tenemos! – li escomet el policia (que, pel que es veu, l’ha entesa perfectament!)
La situació es va desbordant en contra de la ciutadana, davant del fet que no vol canviar de llengua i de dir-hi que, si és cert que tenen tanta pressa, per què no usen la sirena...
- No le entiendo nada... – li diu el policia-.
Insisteix la ciutadana i li diu que està usant una de les llengües oficials d’aquesta comunitat autònoma...
En aquell moment, el policia li diu:
- Identifíquese
Ja hem ballat! Pensa la ciutadana.
Resulta que ha sortit un moment del seu lloc de treball, que és l’Institut Balear d’Estadística, on fa feina com a funcionària...
- Que se identifique, sáqueme su carnet de identidad.
Li explica la ciutadana que ha deixat un momentet el lloc de feina on té tota la seva documentació, que els pot acompanyar perquè comprovin que són certes les seves paraules, que no es troba gaire lluny d’allà on són...
- Si no me entrega su documentació, tendré que conducirla a Comisaría!
Sorpresa i astorada davant tot allò que li estava passant, la ciutadana insisteix que pot anar a cercar la documentació a l’oficina on treballa...
- Suba al coche!
La ciutadana és conduïda a la Comissaria del carrer Ruiz de Alda.
En pujar les escales, els demana on la duen.
La porten a una oficina, on, romanent dreta tot el temps, han d’omplir un formulari amb les dades relatives a qui és ella, quin nom té, quins llinatges, el nom del pare i de la mare, el domicili...
Quan la ciutadana els continua responent en català, el policia se’n riu de les expressions que amolla i en fa befa.
És el cas de quan li dóna la data del 18 de febrer...:
- Febrero, he entendido, y qué mas?
Un cop emplenat el formulari, la trauen fora de l’oficina i l’obliguen a entrar dins d’una altra habitació, on la fiquen i la hi tanquen, romanent-hi tota sola sense rebre cap casta d’explicació.
S’hi sent tan humiliada que no pot evitar d’esclatar i posar-se a plorar...
- Ahora vuelvo –li diu el policia, en tancar la porta.
La dura i crua experiència d’haver hagut de passar per la Comissaria de Policia, fa veure a aquesta ciutadana que l’actitud de tota la gent que hi treballa és tremenda.
Qualcú s’ofereix a fer-li de traductor del català al castellà...
Se li diu que ha de continuar romanent a l’habitació tancada...
Se l’emporten davant d’un altre senyor, que en coll de camisa adopta actituds cíniques, encollonant-se de la llengua, de la ciutadana, de les plorades que ha fet, dels nervis que la traïcionen, del nom de son pare i de sa mare, etc.
Li recorden i insisteixen que no pot anar sense documentació... que ells no fan altra cosa que obrir les diligències que els pertoca fer com a mantenidors de l’ordre...
El que més colpeix la ciutadana és que se li diu que, efectivament, han estat comprovades totes les dades referides a la seva persona i que s’ha pogut apreciar que no té antecedents!!!

Cosa que li fa veure que, efectivament, sospitaven que es podia tractar d’una vulgar delinqüent!!!!!

Precisament el mateix dia que se celebra arreu del món el 57è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, surt a la llum pública una notícia referida a la conculcació, a Palma, d’un dret tan fonamental com és el d’usar la llengua pròpia en adreçar-se a funcionaris públics!

El Diari de Balears, en pàgines diverses, es fa ressò d’una agressió a la llengua catalana que ha patit una ciutadana que denuncia el tracte d’agents de la Policia espanyola per parlar-los en català.

Joana Estarellas Dolç afirma que es va sentir humiliada pels agents i que, finalment, es va veure forçada a haver de girar la llengua perquè “quan els vaig dir els noms de ma mare i mon pare en català se’n rigueren i ja no vaig tenir paciència per no haver de girar”.

La nova Junta Directiva de l’Obra Cultural Balear, reaccionant amb tota celeritat, s’ha solidaritzat amb aquesta ciutadana, oferint-li assessorament i demanant al Delegat del Govern espanyol a les Illes Balears, senyor Ramon Socias que investigui el cas, sancioni els agents i aturi definitivament les discriminacions als catalanoparlants.

Si els agents de la Policia espanyola, que s’emportaren en el seu cotxe Joana Estarellas fins a la Comissaria, haguessin dedicat una mica de temps a esbrinar quina persona tenien davant, a més de detectar-hi que no comptava amb cap antecedent policial -com li varen dir-, també s'haguessin adonat i haguessin pogut arribar a la conclusió que es tractava d’una dona mallorquina, normal i corrent, senzilla, feinera, amant del país, de la gent que hi viu i de la llengua pròpia que s'hi parla:

*** que cada dia se'n va a treballar com a funcionària de carrera a l’Administració autonòmica;
*** que viu en una de les barriades perifèriques més populoses de Palma;
*** que, des de fa anys, és membre actiu i dinàmic de l’Associació de Veïns del Camp Rodó, una entitat que des de fa més de tres dècades seguides s’afanya, en la mesura de les seves possibilitats, a conjugar convivència cívica i respecte a la llengua pròpia del país;
*** que a l’organigrama de l’Institut Balear d’Estadística, la funcionària Joana Estarellas Dols hi figura com a cap de Negociat II;
*** que fa part de l’Equip Administratiu del Comitè Organitzador del I Congrés d’Economia de les Illes Balears;
*** que és llicenciada en dret; etc.

Amb una paraula, que si una ciutadana d'aquestes característiques tan positives per a la convivència cívica rep un tracte tan agressiu i prepotent per part de determinats membres dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat espanyol ¿què se n'ha de pensar, de tot plegat? ¿què s'hi pot fer? ¿què cal fer-hi?

D'altres enllaços sobre aquest assumpte

Hi ha molta mala llet en aquest món!
I Mallorca no n'és cap excepció.
Un dels pocs indrets del planeta Terra on encara hi ha gent que parla, -i que vol continuar parlant-, en català, rep bufetades de totes castes, de per totes bandes i per tots els vents, un dia sí i un altre també.
Fins i tot s'hi constata diàriament que n'hi ha molts que en lloc de donar llum hi donen molt de fum

Una de les proves més evidents d'aquesta situació lamentable es dóna, una vegada i una altra, en el tractament nefast que fan certs policies espanyols que arriben a les nostres costes a guanyar-se les sopes.

Són una gent que no sap, que ignora, que desconeix o que no té cap interès ni un a saber que, aquí, a l'illa de Mallorca -com en altres indrets del planeta Terra- parlam una llengua que allà, a Andalusia, Castella, Extremadura, la Manxa o la Rioja no ha existit mai: la llengua catalana, la més antiga de les llengües romàniques que encara perduren al nostre entorn.

I que aquí això és així, gràcies precisament a la transmissió oral que les nostres generacions avantpassades han sabut fer, fins als nostres dies, tot i els obstacles i les dificultats que pretenien barrar-li el pas des de Ponent.

Molt més greu, emperò, resulta la situació quan es constata que aquests joves forasters, aquests funcionaris públics forasters, aquesta gent venguda de fora a guanyar-se les sopes en aquesta illa, en lloc de prendre's seriosament la seva tasca, respectant en tot moment la ciutadania que els paga i alimenta, la que hi col·labora, la que els accepta, la que els respecta, la que roman a les seves ordres, la que segueix les seves indicacions, la que els tracta educadament i cívicament, en lloc de respectar aquesta ciutadania de Mallorca, en sentir que aquesta parla clar i català, arriben a perdre les formes i adopten actituds que molt poc tenen a veure amb les que ha de mostrar sempre i en tot moment la policia democràtica que el segle XXI reclama per a tot Europa.

És clar i evident que els principals responsables d'aquestes malifetes no són ells, precisament.
Els que n'han d'assumir la màxima responsabilitat són els seus superiors jeràrquics. Per això n'esdevenen caps, i mantenen altres sous!

Amb el text de la Declaració Universal dels Drets Humans a les mans, amb el text del Tractat pel qual s'establix una Constitució per a Europa, amb el text de la Constitució espanyola, amb el text de l'Estatut d'Autonomia per a les Illes Balears, es veu que no n'hi ha prou, perquè certs membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat espanyol es comportin envers la ciutadania mallorquina amb el respecte democràtic que aquesta es mereix.
I més, si es tracta d'atendre-la quan aquesta fa una cosa tan poc lletja, tan bella i enriquidora, com és ara recórrer al dret legítim d'usar la seva única llengua pròpia, la llengua catalana.

Els màxims responsables, en aquest cas, no són altres que els seus superiors jeràrquics, els que els hi envien sense cap casta de preparació prèvia, sense les municions adequades, sense els coneixements pertinents, sense la cultura cívica mínimament necessària.

Per això farà molt bé la ciutadania d'aquestes illes nostres, si a títol individual o col·lectiu, com a persona particular o com a entitat jurídica, no es cansa de reclamar dels poders públics democràticament establerts el compliment estricte de la legislació vigent i el respecte escrupolós a l'exercici dels drets, guanyats amb tant d'esforç i tanta lluita democràtica durant tants d'anys.

Cecili Buele i Ramis

La Direcció General de Política Lingüística no compleix els deures, segons es desprèn d'una lectura atenta de l'article d'opinió Ja ha dimitit que publica Jaume Corbera al Diari de Balears, diumenge dia 4 de desembre.

Al front d'aquest organisme del Govern, adscrit a la Conselleria d’Educació i Cultura, que té encomanada la tasca d’orientar la política lingüística a les Illes Balears i Pitiüses, des de fa més de dos anys s'hi troba el Sr. Miquel Melià.

La crítica que se li fa no deixa de ser ben dura.
Després de fer-hi una repassada general a la pàgina web de la Direcció General esmentada, 'tot de gran transcendència social per a la llengua catalana', com afirma l'autor, 'amb tot això, es veu que ha fet un gran esforç de planificació de política lingüística orientada, naturalment, a la normalització de la llengua catalana... S'hi ha romput les banyes, en el disseny d'aquestes grans línies d'actuació..."

Al final de l'escrit, entre d'altres reclams, n'hi figura un que diu:
“Vist que mai hi ha reacció de la Direcció General de Política Lingüística a cap dels reiterats atacs o menyspreus a la llengua catalana, hem de concloure que el sr. Miquel Melià ja ha dimitit (i deu fer temps) les seves funcions, la qual cosa li alab. Ara només falta que també dimiteixi el sou que li pagam tots els contribuents encara que només sigui per demostrar que encara li queda una mica de vergonya”.

S'ho paga llegir amb deteniment el contengut de tot aquest article.
Si més no, reflecteix l'opinió d'un ampli sector de la població illenca, força interessat a mantenir ben viu l'ús normal de la llengua catalana als nostres territoris.

Hom pot comprovar que, si hi manquen ganes fermes de construir uns Països Catalans cada cop més consolidats i enfortits dins l'Europa dels pobles i les nacions que la conformen, l'atenció que es dispensi a la llengua catalana pròpia, no s'escaparà de ser minsa i esquifida... malgrat manifestacions externes d'aparents bones intencions en sentit contrari...

És clar que, mentre destacats representants del Govern de les Illes Balears bravegen d'anar a manifestar-se pels carrers i places de Madrid -amb l'excusa de la Constitució espanyola- contra la mera possibilitat que existeixin i sien reconeguts aquests Països Catalans... ben poqueta cosa se'n podrà esperar, que vagi una mica més enllà...