promocat

El triomf del mestre Enric Morera en el Teatre Líric Català, segons conta a la seva autobiografia, no cau bé a alguns, els de sempre:

“Aquells que no fan res.
Els qui sovint escriuen articles en llurs diaris alabant-se ells amb ells.
Aquells que, sempre que poden, fan discursos parlant d'ells mateixos i ponderant-se mútuament.
Aquells que no produeixen obres perquè no en saben i que si alguna vegada ho proven, demostren llur ignorància, i, com mutilats que són, treballen a l'ombra, i passen anys i anys i l'arbre del seu saber mai no dóna fruit, i si el dóna, ja neix mort.
Per això no em poden veure, de la mateixa manera que tampoc poden veure a cap altre que no sigui de llur cofradia, que també produeixi i, amb les seves obres, enlairi el nom de Catalunya.”

 (Segueix)

Amb el pas del temps, arreu de Catalunya es formen nombrosos orfeons que canten la major part de les cançons populars harmonitzades per Morera: alguns dels molts cors que té per a veus d'home, i les poques obres a veus mixtes que aleshores ha composat.

Fins i tot l'Orfeó Català li comença a cantar l'”Himne a l'Arbre Fruiter”, per a veus d'home, i “Sota de l'Om”, cançó popular harmonitzada per a veus mixtes.
I així ho fa durant alguns anys seguits:

“Jo m'havia arribat a convèncer que em cantaven sempre aquestes dues obres amb la “piadosa” intenció de fer creure al públic que la meva producció coral s'acabava aquí” (pàg. 50).

 (Segueix)

Poc temps després d'haver arribat a Barcelona, Enric Morera sent tan intensament la flaire de les nostres cançons, ajudat sens dubte per les excursions que fa a peu per Catalunya, que se li desperta amb gran força el sentiment patriòtic.

“Potser eren les cançons de l'Argentina que, catalanitzades, em rebrotaven. Qui sap?” -diu l'autor del llibre en aquest capítol dedicat a aquest assumpte.

 (Segueix)

Enric Morera i altres músics del seu temps

Els estudis de música que fa Enric Morera i Viura a Brussel·les el fan diferent a d'altres músics catalans de l'època, músics modernistes també, amb els quals manté certs enfrontaments i divergències que l'impulsen a manifestar-ho a la seva autobiografia.

El cas més evident i notori és el del seu mestre català, també modernista, Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa, 1841 – Barcelona, 1922).

L'autor dedica un grapat de pàgines del seu llibre autobiogràfic (p. 32) a contar la rebuda feresta que li fa el seu mestre un bon dia que pren la decisió d'anar a saludar-lo “no com de mestre a mestre sinó d'amic a mestre”.

Caricatura de l'autor que apareix publicada al llibre autobiogràfic de Morera

 (Segueix)

De Barcelona a l'Argentina, a Brussel·les...

Una caricatura de l'autor, feta pel joveníssim Joan Miró, segueix al pròleg i encapçala l'auto-biografia del mestre Enric Morera i Viura, que va nàixer a Barcelona dins una família de músics i que, a l'edat de dos anys, va ser enduit pels pares a la ciutat argentina de Buenos Aires.

Caricatura del mestre Enrica Morera, feta pel joveníssim pintor Joan Miró

 (Segueix)